La revolució de les urnes

Fa temps que la política és, bàsicament, màrqueting. Vull dir als països occidentals, on ha envaït una política que en realitat ja no vol canviar res de substancial, que opera només sobre els matisos. Els grans partits s'han convertit en una màquina professional de crear imatges, de fer arribar missatges simples a la gent i de combatre per la franja mòbil. Hi ha els convençuts d'un bàndol i els convençuts d'un altre. I, al mig, la franja que decideix les eleccions i que és l'única per la qual treballen. 

L'invent ha fet molt de mal. La conseqüència pitjor és que en totes les nacions, seguint l'esquema del Tea Party americà, es va imposant un model en què no importen les polítiques. En què no importa saber on és el consens possible per a fer avançar el país. En què importa tan sols dinamitar tots els ponts amb l'altre per evitar que els indecisos el puguen travessar. Volen que no hi haja la franja mòbil que decantava la balança ara cap als uns, ara cap als altres. I, per tant, s'imposa el missatge de l'odi.

Em fa l'efecte que aquest enfocament funciona molt bé en tot el món occidental. A l'estat espanyol el PP l'aplica com un mantra i d'aquesta tesi naixen espècimens com els que pul·lulen per les tertúlies a unes hores en què haurien de dirigir els seus diaris o escriure, i que es limiten a sembrar odi, com més preventiu millor. I al costat d'aquesta gent hi ha un model de polítics que només treballen ‘per al moment', per aconseguir un moment en què tot gire entorn de la seua declaració, del seu gest, de la seua piulada.

El problema gros de l'unionisme i d'Espanya en general és que han caigut tant dins aquest pou, viuen tan abocats en aquesta voràgine, que són incapaços de veure que no és així com funciona una revolució. Encara pitjor: que són incapaços d'entendre que actuar així és contraproduent quan ha començat una revolució; com la revolució democràtica que viu ara mateix el Principat, aquesta magnífica ‘revolució de les urnes'. La tàctica d'unes eleccions normals simplement no val per a això que vivim des de fa quatre anys a Catalunya. És massa elemental i barroera. I en aquest error està bona part de l'explicació de la seua estrepitosa desfeta.

Quan una persona com Alícia Sánchez-Camacho diu que l'independentisme va de baixa i que això ho demostra la manifestació de dijous no és possible que ho pense de debò. Ningú no està tan malalt per a opinar això. Simplement executa les ordres que ha rebut des de fa anys: cal crear un relat i no importa ni dir mentides ni ser incongruent. Només importa el relat.

En unes eleccions normals, en un país normal, en una situació normal, la mentida i la incongruència potser ajuden a fer un relat que suscite dubtes en la franja d'indecisos. Però ni som en un país normal, ni la situació és normal, ni tenim davant unes eleccions normals. I és evident que la tàctica que apliquen simplement no funciona.

Cal recordar que al Principat es veu més la televisió espanyola, en conjunt, que no la catalana. I que la desproporció de minuts de pantalla en favor dels unionistes és un autèntic escàndol. Cal recordar que al Principat els dos diaris en paper més grans són contraris al procés. I cal constatar que aquest immens poder mediàtic no ha estat capaç d'impedir l'Onze de Setembre. Perquè avui ni les televisions ni els diaris ja no poden canviar la realitat. D'una banda, perquè Whatsapp, Twitter i Facebook són més poderosos que no qualsevol mitjà i són incontrolables. Però d'una altra, perquè quan una revolució s'ha activat definitivament és perquè el missatge que proclama s'ha assentat tan profundament en la societat que ja és gairebé impossible d'aturar-lo. I no hi fan efecte ni les mentides ni les manipulacions.

Deixem-los, doncs, que continuen confiant en allò que ells es pensen que són les seues armes. El fracàs, aquest que tan gràficament es va veure dijous a Tarragona, és el seu destí si no canvien d'actitud. Perquè han perdut de vista el país i disparen a cegues contra no saben què.

L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)

Joan Gomà

La clau de volta de l'èxit de la revolució catalana és la caiguda del quart poder als peus de la democràcia.
Quan la caverna mediàtica acusa els catalans d'estar adoctrinats és perquè no se'n saben avenir de que no sucumbim al seu adoctrinament. La única expliació plausible al seu esquema mental és que som víctimes d'un adoctrinament més potent del que ells intenten imposar-nos.
Segurament internet hi ha tingut a veure, però el teixit social i la capacitat de la societat catalana d'autoorganitzar-se d'esquenes al poder despres de trecents anys sense estat propi també.
Si ho fem bé, si trobem la manera de que el poble pugui treure el millor de si mateix i bastir una nova democrácia molt més real de la que hi ha hagut mai, una democracia on el poble no es deixi adoctrinar per cap populisme de cap signe sinó que es basi en el seny, la creativitat i la voluntad de la gent i la realitat dels fets, la revolució catalana pot ser un gran avenç per a la humanitat.
Ara encara no ho veiem, però si ho fem bé, la revolució catalana pot arribar e tenir unes consequències mundials brillants i un impacte del nivell del que va tenir la revolució francesa.

Josep Usó

Realment, la fotografia comparativa entre la V i la manifestació unionista de Tarragona era, és, impressionant. I fa molt temps que els aparells de l'Estat (diaris, mitjans de comunicació, TC, govern, oposició, CNI, etc.) fan un discurs molt uniforme, molt dur i de consum intern. És evident que cada dia que passa, els seus partidaris estan més convençuts de la "indissoluble unitat de la Pàtria". Però d'això ho han estat sempre.
El seu problema rau en que els catalans no escolten aquest discurs. Ja han esdevingut immunes. Demanen una altra cosa i l'Estat espanyol, el seu aparell d'estat, ni tan sols entén què és el que volen, en realitat. No poden concebre que algú els puga considerar senzillament superflus; prescindibles.
El paradigma d'aquesta manera de pensar és, segurament, el "cas Pujol". Queda clar que el Primer Ministre ho sabia des de fa anys. I només quan Pujol es decanta per la sobirania, decideixen fer-lo esclatar en el moment oportú. M'imagine el seu desconcert en veure que tot el soroll, el gran terrabastall que han fet i fan, no els ha servit per a res.
I ara, amb el referèndum a tocar, veient que els seus no omplen ni un  amfiteatre mentre els independentistes baten rècords, amb la pèrdua de pes que han patit a Europa després de fer el fatxenda, estaran desconcertats. Només els faltaven les suggerències que si prohibeixen la consulta, podrien prevaricar i això els podria comportar l'expulsió de la Unió Europea. Ara mateix, han d'estar espantats. I només els queden cinquanta-cinc dies. I tres per al referèndum d'Escòcia. O quatre per l'aprovació de la llei de consultes. Massa colps per una muralla tan feble.

Guillem Ribes

Estic parcialment d'acord amb el què dius en l'editorial, però crec que a Moncloa i els seus mitjans sí que saben molt bé què fan. 
Saben que si mai els catalans proclamem la independència la UE agafarà en Mas i en Rajoy per l'orella i els asseurà en una taula amb l'ordre explicita d'arribar a un acord (tercera via federal o confederal). Això ja aniria bé a en Mas, que sempre ha pensat en les "estructures d'estat", i a en Rajoy, que podria dir que no ha tingut més remei que modificar l'estructura d'Espanya. I a sobre si pel camí defallim, ens barallem entre nosaltres o cometem qualsevol error i no arribem a la proclamació d'independència, doncs Rajoy haurà guanyat sense fer res. 
Però, sempre hi ha un però, i és que, encara que s'arribi a l'acord de tercera via, encara que aquesta finalment sigui ratificada en referèndum, la llavor haurà estat plantada i l'arbre haurà crescut, i aquest, tard o d'hora tornarà a donar fruits que aquesta vegada sí que assaborirem.
I si m'equivoco, millor, tastarem els fruits abans.

Maria Gema Roca

Hi ha una frase que fa :

-" El pla perfecte; ningú estudia, ningú pensa, tothom vota".

Pero aquí ja fa anys que no funciona, recordeu el tripartit, tres junts contra un quart i qué va passar ? Que si la gent no veu resultats se'n va a un altre banda i vot perdut costa de tornar. Una, que no n'enten de política, pensa que es esplendid que hi haja una pila de partits  i que, per governar tinguin que fer tots concesions perquè si ningú ho te tot guanyat tots s'han d'esforçar per fer-ho molt bé. I si no, ja passarem comptes a les properes eleccions.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

En unes eleccions normals, en una situació normal, la mentida i la incongruència potser ajuden a fer un relat que suscite dubtes en la franja d'indecisos. Però no és el cas.