Opinió

 

<121/169>

Vicent Partal

20.03.2005

L'eco

Una de les anècdotes que sempre s'explica de les eleccions catalanes de fa vint-i-cinc anys parla del xampany que es va quedar en una nevera del PSC. A la vista de com havien anat els primers anys de la restauració semblava obvi que l'esquerra havia d’obtenir el poder al Principat. Suárez va evitar-ho in extremis fent venir en Tarradellas. Però ja semblava impossible d’evitar-ho més. I, tanmateix, per a sorpresa de tothom, Joan Reventós no va ser president i els vots de CiU i ERC portaren al poder Jordi Pujol. Reventós, que tenia una planta de president indubtable, tan sols va veure realitzat el seu somni d'un president d'esquerres els darrers dies de la vida. I, ironies de la vida, gràcies al mateix partit que vint-i-cinc anys enrere havia decidit que el president fóra Jordi Pujol.
Aquella votació, doncs, va inaugurar una autèntica era, les conseqüències de la qual encara vivim avui. L'esquerra no va pair bé allò que va passar. La que ha arribat ara al poder, de fet, té poc a veure amb aquella. Però l'eco ressona. Vint-i-tres anys de govern de CiU és molt de temps, però vint-i-tres anys d'oposició del PSC encara ho sembla més. I, per al país, el dualisme establert tots aquests anys, encara molt més. D'una banda, una part de l'esquerra ha alimentat la idea que la culpa de les seues derrotes consecutives era el nacionalisme, en abstracte. I s'hi ha girat contra com no feia pas vint-i-cinc anys enrere. D'una altra banda, CiU ha crescut fins a esdevenir el partit més important del país, però a costa d'arribar a veure quasi com a pròpia la institució de la Generalitat. I, finalment, les institucions, eternitzades en mans de l'un partit o o de l’altre, han esdevingut una espècie de barricades polítiques: si CiU ha interioritzat la Generalitat com a cosa pròpia, què es pot dir de l'Ajuntament de Barcelona o de la Diputació, on encara no ha arribat mai el canvi?
L'eco, en conseqüència, encara ressona ben potent.

Mail Obert