Entusiasme per l'educació

En qualsevol país l'educació és un aspecte essencial de cohesió social, una inversió que produeix un apreciable retorn econòmic i cultural, un dels drets més bàsics. Però, per a nosaltres, encara és més. En el nostre país l'educació fou durant el segle XX,a més de tot això, una de les peces angulars de la construcció del nostre imaginari col·lectiu, una de les barreres vitals que ens ha defensat de tantes agressions com hem sofert i un factor d'esperança i d'il·lusió en el futur. I ara que ens trobem confusos potser és bo de no oblidar tot això. Perquè perdre l'entusiasme per l'educació que ens ha caracteritzat durant dècades seria la pitjor de les derrotes que podríem sofrir.

El món s'ha transformat molt ràpidament, i ho sabem tots. Els canvis dels usos socials més bàsics i dels valors més arrelats són una realitat que no podem defugir. L'arribada en massa de nous ciutadans a les aules és un fenomen recent, amb una repercussió extraordinària en el dia a dia de la institució educativa. La irrupció de les tecnologies de la comunicació, amb internet al capdavant, és font de dificultats i d'oportunitats en una dimensió impensable no fa tants anys.

A més, l'escola, i la universitat també, ha hagut de transitar enmig d'aquest panorama de canvis espectacular subjecta a un constant anar i tornar per culpa dels canvis polítics. És cert que no hi hagut tantes reformes i contrareformes com sembla, però també ho és que l'escola no ha tingut l'estabilitat necessària per a pensar més enllà del dia a dia. I en aquest context el reconeixement de la crisi que ara vivim és necessari, és un primer pas imprescindible per a posar-hi remei i per a recuperar el temps perdut.

Durant dècades hem confiat que l'educació era un dels nostres grans actius, vivint, això és cert, un poc massa del passat. De sobte, ha semblat com si una torre caiguera i hem vist els nervis aflorar per tot el país, al Principat i al País Valencià sobretot. Avui al Principat hi ha convocada una vaga que vol ser l'expressió del malestar d'una part de la comunitat educativa, però que també farà evidents les divisions que hi ha a l'interior d'aquesta mateixa comunitat i de la societat en general sobre les causes i les responsabilitats de la crisi, i el sobre el mètode més adequat per a posar-hi remei.

Crec que podem parlar de tot i que hem de fer-ho. Crec que hem de poder debatre en un marc endreçat: des de la necessitat de reduir el nombre d'alumnes per aula a la correcció de mantenir la doble línia pública-concertada, per posar-ne dos exemples allunyats. I crec que ho hem de fer amb la consciència que no podrem recuperar el paper històric que l'escola ha tingut en el nostre país, si no hi ha un diàleg franc sobre les causes de la crisi, un diàleg que ha de ser, en conseqüència, dur i, per tant, gens senzill. Però això no servirà de res, si pel camí perdem l'entusiasme col·lectiu per l'educació o si no sabem fer que aquest entusiasme siga el terreny neutral on es troben tots els qui avui s'oposen, la base que fa acceptable qualsevol diàleg. Quan ens oposem és essencial que no oblidem allò que ens uneix.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet