Opinió

 

<118/169>

Vicent Partal

21.04.2006

I el país s'ho va mirant

Maragall ha jugat bé les cartes. S’ha envoltat de fidels, ha lligat dos anys de govern i ha obligat Esquerra a cedir, amb què ha fet un impacte psicològic que persistirà i que és possible que òbriga una nova època política al tripartit i al país. És veritat que acceptar que Xavier Vendrell dirigesca Governació és un cop que el president s'ha de beure. Però més fort és el que s'ha de beure Esquerra: torna a dependre de Maragall, torna a reconèixer la seva primacia política, just quan semblava més capaç que mai de presidir un nou projecte sobiranista.

El pacte Zapatero-Mas era un intent d’apartar-la de la centralitat política que ERC havia anat assajant a Barcelona i a Madrid. Tots dos van ser molt hàbils i van calcular bé les conseqüències de la dinamita que posaven sota el seient d’Esquerra. Pactaven un estatut infumable escenificant un idil·li i obligaven Esquerra a recuperar el llenguatge més bel·licós, i a posar Maragall en un tràngol difícil. Esquerra va semblar que reaccionava no sols agafant l’envit, sinó convertint-lo en una gran oportunitat. Tornava a tenir les mans lliures sense el lligam de responsabilitat que sempre significa ser el centre del govern. Després del pacte amb Mas Esquerra podia capitalitzar el repudi epidèrmic que grans sectors de la societat catalana senten per aquest estatut. És així que va saber convertir la manifestació del 18-F en un cop de força reeixit i va plantar cara a Maragall en dues ocasions, amb gran contundència. Però aquella contundència ara resulta inexplicable. Per quin motiu calia defensar tant aleshores Carretero, la veu directa que molta gent reclamava contra l’estafa perpetrada per Zapatero? Per quin motiu Esquerra tancava files com un sol home per defensar el conseller que havia responsabilitzat el president espanyol del desastre de l'estatut i l'havia definit com un espanyol demagog? Per quin motiu el va defensar tant aleshores, si un mes després l'havia de deixar caure? La raó solament pot trobar-se a l’interior d’un partit fraccionat que ahir va estimar-se més de ser al govern dos anys o sis més i potser tornar a la calma anterior al pacte Mas-Zapatero.
El país, mentrestant, s’ho va mirant. Amb una particular tristesa de molts dels qui ens vam llançar al carrer cansats del present, anhelant un futur més ambiciós i sobtats per l’oportunitat que el nou panorama polític i les casualitats semblaven obrir per a aquest país que, segons la ironia de Zapatero, afirma que és una nació, però únicament com un recurs retòric, diguem-ne literari.

Mail Obert