Al-Qaida

El juliol ha començat convuls. Les bombes desarticulades a Londres, l'atemptat de l'aeroport de Glasgow, i l'atemptat mortal d'ahir al Iemen contra un grup de turistes, entre els quals alguns catalans, fan témer un estiu massa calent. No ens enganyem, emperò. Els mecanismes pels quals actua al-Qaida són molt particulars i no poden ser explicats sense tenir en compte que més que no davant una organització ens trobem davant una no-organització.

Quan diem que al-Qaida ha dut a terme els atacs de Londres, Glasgow i el Iemen tendim a pensar espontàniament en una organització estructurada que decideix que els seus escamots han de colpejar ara ací i ara allà i que difon consignes concretes i directes perquè aquestes accions es porten a terme. I no és així.

Hi ha un operatiu central de la Base (això vol dir al-Qaida) que ha estat i és responsable dels atemptats més greus i importants, d'una manera molt especials dels de l'11-S. També forneix, a una bona part del món jihadista, consignes, eines ideològiques i materials, i sobretot inspiració. Però no crec que entre els autors dels atemptats d'Anglaterra i d'Escòcia i els del Iemen hi haja relació.

Allò que hi ha és una reacció de simpatia. Uns atemptats porten a uns altres. Van decidir els suïcides del Iemen de matar-se després de veure què havia passat a Glasgow? Probablement sí. Van rebre l'ordre directa sobre què havien de fer i quan? Probablement no. Segurament que van improvisar partint d'una diguem-ne cultura que impregna el Pròxim Orient i més enllà des de fa anys a través dels mitjans de comunicació, dels ambients religiosos extrems i de la xarxa. És això, paradoxalment, que fa molt més perillosa al-Qaida. Els autors dels atemptats d'Europa no van ser especialment capaços de executar-los. De fet, per comparació amb els altres atemptats, com el del Iemen mateix, semblen més uns afeccionats que no uns militants ben entrenats. I això ens hauria de fer pensar. Però l'efecte en l'opinió pública occidental és el mateix. Al-Qaida passa com si fóra al darrere de tot i amb això segurament que magnifiquem una organització que viu molt dels mites creats entre els seus seguidors.

Ho diré d'una altra manera: els jihadistes anònims disposats a matar-se són més perillosos com a concepte que no al-Qaida mateix. Perquè, encara que se'n senten part, no en són part. Són capaços fins i tot de donar la vida per l'organització, però nosaltres no podem identificar-ne la trama completa perquè no n'hi ha cap.

Lluitar amb eficàcia contra aquest fenomen és per això molt més complicat que no sembla i ens agradaria. A la fi, si al-Qaida fóra una organització perfectament estructurada, seria relativament senzill de trobar-ne el cor. Per desgràcia tot és més difícil i complicat, molt més perillós.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet