Opinió

 

<112/169>

Vicent Partal

28.12.2007

Un malson mundial

La figura de Bhutto és certament controvertida. Ahir encara podíem demanar-nos quina de les diverses Benazir Bhutto ens trobaríem després de les eleccions, que tot indicava que havia de guanyar, però el seu assassinat ho ha canviat tot. Mesos de delicats equilibris han deixat pas a un autèntic malson. El Paquistan és avui un país malalt, fora de control, atrapat entre els jihadistes i la dictadura. I és un país amb poc espai per a l'esperança, la versió més concreta i immediata de la qual es deia, malgrat tot, Benazir. Un malson mundial, si tenim en compte que parlem d'una potència nuclear..

La vida del Paquistan, l'estat d'arrel musulmana nascut de la partició de l'Índia colonial, no ha estat mai senzilla, però tampoc no havia estat mai tan complicada com avui. País membre de la Commonwealth, el Paquistan ha viscut una història complicada des del naixement, el 1956. Al cap de dos anys un cop d'estat va posar fir a la democràcia, i el país hagué de suportar una guerra amb l'Índia i la separació del Bangla Desh. Del 1972 al 1975 el pare de Benazir Bhutto (que també morí assassinat) va governar el país d'una manera democràtica fins un nou cop d'estat, aquest del general Zia-ul-Haq, que introduí per primera vegada el fonamentalisme religiós en la vida política paquistanesa. Sota el seu govern, i coincidint amb la invasió soviètica de l'Afganistan i amb la potenciació dels grups jihadistes pels Estats Units com a via per a lluitar contra aquesta invasió, la tradicional cultura laica del Paquistan va anar evolucionant cap a una situació en què els extremistes religiosos anaven adquirint més i més importància. Aleshores Haq va morir en un accident i Benazir Bhutto va ser elegida primera ministre. Durant onze anys es van succeir tot de governs civils al Paquistan mentre creixia la influència dels talibans i dels grups jihadistes a les grans ciutats, sobretot a la frontera amb l'Afganistan. El 1999 el general Pervez Musharraf va organitzar un cop d'estat que va tornar a suprimir la democràcia. Els atemptats de l'11-S, dos anys després, el van convertir en un aliat especial dels Estats Units, que li consentia la dictadura mentre convertís el país en un tap contra els talibans i Bin Laden. Una situació que finalment no ha estat possible d'aguantar contra les pressions internacionals i la lluita del moviment democràtic a l'interior del país.

I és en aquest moment que es creuen, que es tornen a creuar, els camins de Musharraf i Bhutto. No tenim encara perspectiva històrica per a saber els detalls concrets de l'operació, però tot fa pensar que els Estats Units i la Gran Bretanya van escoltar amb molta atenció una proposta insòlita: que Musharraf continués dirigint la lluita contra els jihadistes, però al costat d'una Benazir Bhutto que, amb les seues credencials democràtiques i la seua potent personalitat, podia legitimar davant l'opinió pública mundial els abusos dels militars. Més o menys concret, aquest era el pacte i ambdós l'havien avalat en públic, encara que ningú no en sàpiga els detalls exactes. Ni si aquest acord hauria funcionat, atès que des que Bhutto va arribar al Paquistan les relacions amb Musharraf s'havien anat complicant cada dia més i la candidata cada vegada es referia menys a una possible aliança entre ells.

Podem discutir, en aquest punt, si aquest pla rocambolesc hauria funcionat o no, però ja no té gaire sentit fer-ho. En canvi, ara tothom té al davant un malson molt i molt concret: ningú no pot reemplaçar Buttho com a dirigent civil, però tampoc la dictadura militar no pot aguantar gaire més; en canvi, els talibans i els seus aliats són cada vegada més forts a l'Afganistan i al Paquistan mateix. No tinc el menor dubte, tanmateix, que els autors de l'assassinat sabien perfectament que dinamitaven l'únic pla imaginable per a treure del pou on es troba ara mateix l'única potència nuclear del món islàmic.

Mail Obert