Opinió
-
Brillant
Vicent Partal
27.03.2009
-
L'eficàcia, això és
Vicent Partal
25.03.2009
-
Mesurem la diferència
Vicent Partal
24.03.2009
-
Interessant, això que ha passat a la ministra Chacón
Vicent Partal
23.03.2009
-
La responsabilitat del conseller Saura
Vicent Partal
19.03.2009
-
El preu és la bandera
Vicent Partal
18.03.2009
-
Ja tenim ací la trampa
Vicent Partal
16.03.2009
-
La voracitat dels espanyols
Vicent Partal
10.03.2009
-
Internacionalitzar
Vicent Partal
09.03.2009
-
El dret de tots o el dret d'uns quants
Vicent Partal
05.03.2009
-
Zapatero hauria de llegir el Tirant
Vicent Partal
03.03.2009
-
Una lliçó espanyola
Vicent Partal
02.03.2009
-
GMail beta
Vicent Partal
25.02.2009
Vicent Partal
12.02.2010
Els pallaquistes
N'hi ha que en diuen pallaquistes. És una mica abusiu, però s'entén. Són, en definitiva, els Maragall, Castells, Tura, Nadal fins i tot. Gent del PSC que no sembla que estigui prou còmoda dins el seu partit, però que tampoc no sembla disposada a rebentar res.
Més enllà de les lícites especulacions intel·lectuals, ningú no sap què faria en Pallach avui. Però la seua mort i la seua defensa, abans de morir, d'una via pròpia per als socialistes catalans el fan aparèixer ritualment com un símbol. Com el símbol del socialisme diferent, catalanista, socialdemòcrata, el que no és ben bé el PSOE, pel cap baix. Els pallaquistes, doncs, i el PSOE pur i dur són les dues ànimes d'un partit que té precisament en aquesta pluralitat la base del seu èxit (si bé relatiu).
Durant anys la branca més PSOE del PSC havia amenaçat cíclicament amb una trencadissa, si el partit tirava massa cap al costat catalanista, era menys obrerista de manual, més obert intel·lectualment. No va arribar passar mai, però, d'amenaça en amenaça, finalment van copar el poder. I les tornes han canviat. Ara els pallaquistes no amenacen d'anar-se'n ni de trencar, però cada vegada alcen la veu menys acomplexadament. Amb un discurs més complex que no diuen els titulars d'alguns diaris i segurament sense voluntat d'anar gaire enllà en la confrontació.
Ara, dit tot això, és evident que darrere això que vivim aquests dies hi ha alguna cosa més que unes simples declaracions.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015