L'exigència dels votants

Totes les democràcies són imperfectes. Però, no ens enganyem, que al final som la gent que les fem millors o pitjors, amb la nostra exigència o amb la nostra indolència. Ahir, per exemple, el grup de la senyora Maria Badia, votava amb el PP els càrrecs del parlament europeu del qual el senyor Vidal Quadras en serà de nou vice-president, aquesta vegada quart. Ho vaig observar perplex perquè, en aquesta nota de la web del PSC, la diputada hi diu literalment: 'Em fa vergonya que Vidal-Quadras sigui vice-president del Parlament Europeu.' Però ja es veu que ací els fets tenen un valor negligible i no passarà res. I, si no, ací tenim aquest sarau surrealista del finançament, per si en calia cap més exemple...

Hi ha països on els votants de la senyora Badia no es conformarien amb una explicació com ara 'una cosa és això que dius en campanya i una altra quan has de fer política institucional'. Però ací es conformaran, ho sap tothom. De fet, dubte que la senyora Badia ni tan sols senta la necessitat d'explicar el seu vot, malgrat que va centrar tota la campanya a fer por amb el PP, i amb Vidal-Quadras en concret. No ens enganyem, emperò: és solament la desídia del votant que li fa les coses fàcils.

La mateixa desídia que els fa fàcil que proven de fer-nos passar bou per bèstia grossa en el cas de l'acord del finançament. Com més llig el document de la ministra Salgado, més dubtes tinc. De fet, com més el llig, més estupefacte em sent a la vista de la naturalitat amb què la cort mediàtica en general dóna per bones dades i referències que no apareixen enlloc més que en les notes de premsa de la Generalitat i en les explicacions, ben raonades, però evidentment parcials, com la que va fer ahir el conseller Castells. I els fets? I les signatures i els segells? Ep!, i l'aquiescència del govern espanyol a les dades que proclama el govern català?

És veritat que la senyora Badia s'ho fa massa fàcil i que, en canvi, el cas del finançament és, ben a l'inrevés, tècnicament complicat. Hi ha obvietats manifestes, com ara la manca de bilateralitat (perquè avui el conseller Castells no és part bilateral a Madrid) o la important violació del límit temporal màxim que marca la llei (és a dir, l'estatut). I això no són bones notícies. En canvi, el govern ens diu que tot és una meravella, essent així que, tot i haver-hi coses que es poden llegir com a progressos concrets, la manca de concreció general és esgarrifosa. A banda que, mentre no hi haja transparència i claredat del govern espanyol, que no n'hi ha gens, no serà possible de saber, de veres, què hem negociat. I per tant, per molt que ens inunden de propaganda, resulta impossible de discutir amb arguments concrets si podem considerar bo l'acord o no. Ho torne a dir: en molts països els votants no acceptarien tantes respostes vagues i tan poc paper degudament segellat a l'hora de parlar d'una qüestió tan transcendental.

Arribats en aquest punt, potser hi haurà qui es pensarà que m'hauria d'establir en algun d'aquests països exigents, de democràcies robustes, on fóra més feliç. És possible, però resulta que jo vull que ho siga el meu.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet