Ple de dolor, encara

Fa vint anys a Pequín, avui, l'exèrcit posà fi a la revolta democràtica que havien capitanejat els estudiants de Beida. Vaig passar moltes hores treballant-hi i encara em dol el seu record. Van matar-ne molts, tants que no sabem ni com comptar-los. Van ferir-ne molts més. Van haver de viure presó o exili un nombre intolerable de joves que pensaven que era possible canviar no el món en abstracte, sinó el seu país concret. Avui la Xina és un país que no té res a veure amb el que era llavors, però la censura implacable que vam veure fa vint anys la repeteixen encara amb més duresa. I enmig de tants missatges conciliadors alguna cosa deu voler dir...

Quan hagueren passat unes quantes setmanes de la matança del 4 de juny el govern xinès va emprendre una intensa campanya negant que ningú haguera mort a Tian Anmen. I quan ja no podien més i se'ls acumulaven les proves, van provar de distreure l'atenció matisant que a la plaça de Tian Anmen no va haver-hi morts, però que ells no deien que no n'hi poguera haver als carrers adjacents. Fa vint anys que fan servir aquesta tàctica. Allargar la incertesa, sembrar el dubte...

Pels xinesos, sobretot pels que manen, el concepte del temps té una elasticitat que, a nosaltres, ens resulta estranya. Recorde l'estupor d'una agra discussió amb un dels seus caps de premsa. Quan l'atacàvem amb més duresa va aturar els discurs i ens va etzibar: 'Com ens voleu donar lliçons de govern a nosaltres, que ja manàvem ací quan vosaltres encara no havíeu bastit Atenes!' A banda l'estupor pel fet que un comunista assumira d'aquella manera el passat xinès més remot, la frase era notable perquè feia visible una mentalitat en la qual els canvis poden necessitar no anys ni dècades, sinó segles.

I és això que ens volen vendre aquests dies. Ens ho volen vendre quan ens diuen que la Xina ha canviat a millor i que cal tenir paciència perquè arribe la democràcia. Ens demanen que acceptem resignats que els ciutadans xinesos no tenen els mateixos drets que nosaltres perquè encara ha de passar més temps... Quant? I com que, a més, fan diners i fan moure l'economia mundial, sembla fins i tot que més val que no els irritem.

Però, mentrestant, vint anys després!, continuem sense cap explicació ni cap investigació oficial sobre d'allò que va passar aquella nit. Vint anys després continuem sense saber qui es fa responsable de la llarga llista de morts i desapareguts. Vint anys després continuem sense veure canvis polítics reals a la Xina. Però no perquè el poble estiga satisfet. Perquè, si el poble ho estiguera, no caldria aplicar la fèrria censura aquestes darreres hores ha tornat a caure sobre els ciutadans de la república popular com si fóra una nova gran muralla.

Avui els governs occidentals, com han anat fent tots aquests vint anys, faran alguna declaració solemne, però demà continuarem fent negocis. Diuen que un gran polític americà va dir allò que 'els Estats Units no tenen amics, només tenen interessos'. Si ningú vol aplicar aquesta frase al conjunt d'occident, d'aquest occident que calla empetitit i poruc davant els dirigents xinesos, amb mi que no hi compte. El dolor per aquella generació em crema a dins des de fa vint anys i avui, especialment avui, vull viure'l amb tota la intensitat possible, sense calmants. Perquè la memòria d'aquells valents s'ho val, perquè els seus somnis perduren.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet