Opinió

 

<11/169>

Vicent Partal

09.06.2015

Els hereus d'Unió

Destacats militants d'Unió Democràtica de Catalunya van presentar ahir la campanya pel no a la pregunta que la direcció ha imposat per a la consulta interna de diumenge. Dins aquest grup de militants hi ha la presidenta del Parlament de Catalunya, màxim càrrec institucional del partit, que ha pres una posició clara a favor de la independència i, per tant, del no.


Els partidaris del no han denunciat públicament les maniobres de la cúpula del partit. El desvergonyiment dels directius pròxims a Duran és simplement espectacular. No tan sols han formulat una pregunta impossible, sinó que es neguen a deixar veure el cens als militants. Amb això la sospita sobre el resultat, concretament sobre la xifra de participació que donaran, serà inevitable.


Crec que no cal que ens enganyem. Els homes de Duran han amanit el procés perquè acabe, gairebé amb tota seguretat, en un trencament històric. Volen expulsar els partidaris de la independència, quedar-se les sigles i presentar-se a les eleccions del novembre amb la idea d'aconseguir algun diputat que puga restar a la previsible majoria independentista. I tenen disposats els paranys per a fer-ho.


Per això és important que els partidaris del no, entre els quals hi ha els familiars de Carrasco i Formiguera, es definesquen a ells mateixos hereus d'Unió Democràtica (a Twitter han estrenat el compte @HereusUDC1931). Ho són, efectivament. Ells i no el grupet de Duran són els hereus dels fundadors del partit. Fundadors que cal recordar que van abandonar en molts casos el tradicionalisme perquè no els permetien de defensar en públic l'estatut de Catalunya. Que, per tant, van fer passar el país davant de tot, el 1931. Com també ho féu el diputat Manuel Carrasco i Formiguera quan fou afusellat pels franquistes. O com ho feren Miquel Coll i Alentorn i Joan Baptista Roca des de l'exili i la clandestinitat, amb la voluntat de recuperar la nació i de recuperar la democràcia que havia estat aixafada per aquells dels quals el Partit Popular —amb qui Duran tan còmode se sent— és l'hereu. 


Potser Duran i Espadaler es quedaran les sigles. I si ho fan no hi ha cap dubte que les usaran per primera vegada en la història d'UDC contra la voluntat majoritària del país. Però hi ha una cosa que Duran i Espadaler no podran fer de cap manera: quedar-se la història i la dignitat dels qui els han precedits --dels qui van portar aquest partit abans que Duran l'enfangàs, ja fa dècades. I no trobaran ni un sol episodi del passat d'Unió que justifique la seua posició contra la independència. I encara menys que justifique aquest comportament abjecte, aquesta manipulació, indigna de l'alt valor que donaven a l'ètica i a la democràcia els fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya.




L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)




Erika Casajoana


He estat militant molts anys d'Unió, i l'estimo encara.
Convergència no ha sabut deslligar-se de la Unió dominada per Duran. Com el marit infeliç que troba el moment bo per divorciar-se. Als anys 2000, acabat el pujolisme, n'era l'ocasió. Però érem a l'oposició i calia aguantar contra un tripartit en contra. En l'actual dècada, la degeneració de les nobles sigles històriques d'Unió ha seguit augmentant, però la feblesa electoral de CiU (de forma creixent, causada per Unió mateixa!) desaconsellava trencar.
I amb això que la situació s'ha podrit i anem tard, molt tard. Tanmateix, celebro que Toni Castellà i companyia hagin vist la llum i accelerin la fi de l'agonia política de Duran. Perquè Duran s'ha carregat el partit i tota ètica política, i ja no té res a oferir a la societat catalana.    



Joan Creus


Totalment d'acord amb l'article. El que no entenc en tota aquesta jugada és la fal·lera per quedar-se les sigles, que suposo que porten associat un deute de 17 milions d'euros. Potser per als patrocinadors de Duran no és problema, però per als independentistes segurament ho seria.




Josep Usó


El final de Duran serà digne d'ell. Tancat a la darrera cambra de la fortalesa, ara es nega a donar el cens als qui han de votar. Un gest desesperat abans de la darrera batalla que també perdrà. Pense que la millor estratègia és fer un pas i posicionar-se, davant la gent, com el que cadascú és. I també com el que no és. És segur que ell, per molt que ho intente, no trobarà ningú amb un mínim prestigi que el recolze. Perquè del seu propi, no cal ni parlar-ne. Ramón Espadaler, actual Conseller d'Interior, també ha deixat clara la seva capacitat. O la manca de capacitat. I poc més. Si la resta de dirigents i persones de renom es posen clarament enfront i declaren el seu suport al Procés, tant seria que Duran tingués les sigles. Al capdavall, les sigles sense res al darrere, són ben poc. Mireu les del PSC, per exemple.




Romul Izard


Duran i els seus han fet las pregunta adiént per mantenir el Poder i que Duran pugui mantenir las sinecuras al Parlament Espanyol i Aixi continuar enganxat a la mamella



Josep Jallé


He votat a partits de diferents sigles perquè, per a mi, son les persones les que els defineixen. També he conegut a militants de UDC, alguns avui ex militants per l’acció excloent, personalista, de Duran. Tots, en el fons, decebuts de tanta remenada entre bastidors per a bastir cada volta la llista de la Federació de CiU en cadascuna de les conteses electorals. Unes quantes des del 1979. L’actual d’UDC és la manera de gestionar per fidelitat sense crítica, sense renovació, al Controlador en Cap. I cap generositat cap a corrents diferents, vençuts (Vila d’Abadal). Penso, com be dieu ja fa temps, que aquesta UDC de Duran & Cia. no pinta res. Ni pintarà si va per lliure el 23-S. Com molt be sabem és, de facto, altre marca blanca de l’integrisme espanyol. L’aventura, paral·lela, de UPyD ja em vist com ha acabat. Però els egoistes, els creguts i pagats de si mateixos, prefereixen acabar braman contra els que son agosarats per a qüestionar-los (Castellà) abans de fer una retirada digna i, com qualsevol tap, deixar pas a alternatives clares i dels temps que corren que no son, precisament, de federalismes, terceres vies o aiguabarreig per a seguir entabanant. Son així. No donen més de si. Suren, suren fins a que es podreixen. No s’enfonsen, s’esmicolen. Trist final per a unes sigles que, en el seu origen, van representar la dignitat de moltes persones.




Carles Balbastre


Unió...nista, així és la pregunteta d'Espadaler i Duran. Surti el que surti no serà pas l'adhesió d'UDC a una Catalunya independent sense reserves. Ni amb reserves.L'aparell d'UDC ja s'ha definit, per fi. Ara els toca als militants definir-se i no serà pas per la resposta a la pregunteta. Mentrestant, Mas i CDC s'haurà de definir també. CiU independentista i no independentista alhora és pura esquizofrènia.Per bé o per mal el panorama es va clarificant.




Joan Rubiralta


El que sobta de la pregunta que la direcció ha formulat és que tot i que afirmi que volen la llibertat màxima per Catalunya, en les condicions posin que s'ha de fer amb el diàleg amb Espanya i salvaguardant la Seguretat Jurídica que no pot ser altre codi jurídic que l'espanyol. Com poden tenir tanta barra! Ells -i tothom amb dos dits de front- sap que Espanya mai no s'avindrà al diàleg per parlar de fer un referèndum sobre el futur del nostre país. Sí que s'hi haurà d'avenir quan es tracti de parlar del repartiments d'actius i passius en el moment de la secessió perquè la opinió internacional l'obligarà a fer-ho. D'altra banda, com és possible que algú es pugui pensar que crearem la República Catalana sense eliminar progressivament tota la legalitat espanyola (per instaurar la nova legalitat republicana).

Amb aquests condicionants és impossible votar a favor de la proposta i ja n'hi ha prou d'intentar enganyar. Que diguin clarament que estan contents de ser espanyols i que deixin de mentir una i altra vegada.I si hi ha d'haver un trencament que hi sigui o si cal crear un nou partit, que es faci. Ara per ara i amb els dirigents actuals, UDC està abocat a ser un partit molt minoritari, gairebé exòtic i estrany al país que diu defensar. I si tanta valentia tenen que a la propera contesa lectoral es presentin sols i ja veuran els resultats que tenen.




Joan Guasch


Mal asumpte per a Unió. Conec algun cas de militant que ha abandonat el partit. No crec que sigui l'únic. La qüestió, però, és com han tolerat els militants d'UDC que Duran i els seus s'hagin apoderat del partit, perquè algú l'ha anat perpetuant en el càrrec, sigui per acció o per omissió.




Josep Blesa


Crec que el robatori de sigles és el més lleig signe de la democràcia espanyola. Precisament perquè practica la mateixa concepció del món que és la “pèrdua de la memòria” d’un col·lectiu humà. Recorda les cremes d’arxius de les tropes hispano-franques del duc de Berwick per Almansa en la nostra nació. No hi havia cap altra explicació dels fets que la pèrdua de consciència de qui som. Al capdavall, els humans, som memòria vivent renovellada i ampliada a cada generació.


 L’afer d’en Duran, Espadaler, Sànchez-Llibre i llur colleta s’adscriu a aquest sentiment de terra cremada del bastard James Fitz-Stuart,  necessitats de l’alienació política dels nostres demòcrata-cristians. Si bé recordeu, en el “El temps barrat” d’Alexandre Cirici i Pellicer, la gentola aquesta, com Duran &CO quedava perfectament perfilada en aquell meravellós llibre-dietari que relata els temps dels anys 1930’ del segle passat.



 Aquest mateix fet de robatori de sigles és el que vam viure en el PSV i PSPV d’En Vicent Ventura, J.J. Pérez Benlloch, Eliseu Climent, Joan-F. Mira, Josep-Lluís Albinyana, Alfons Llorenç, Manolo Girona, Ricard Pérez Casado, Vicent Soler, etc. que els companys d’aquests espanyolistes supremacistes de la colònia com Joan Lerma, Rafael Blasco, J-L Ábalos, Joan Calabuig,  etc. van inferir al partit valencià socialista per antonomàsia fins a fer-lo un estri folclòric i inert. Totalment desnaturalitzat dels propòsits inicials de progrés i valencianisme que estava cridat a instaurar i protagonitzar un estat federal. Al punt que ja quasi ni apareixia junt al PSOE o quedava com una llufa penjadeta del gran rètol de “PSOE”.



 L’operació del tafur Duran s’emmarca en una operació de més gran abast: la nova formació encapçalada per Manolo Milian i Mestre, l’altre senyor Duran, l’ex-ONCE i LIBERTAS, i els munts de doblers de l’IVEX 35 per a ancorar el procés d’independència – àdhuc després la DUI- en eixa connexió “por tierra, mar y aire” que es diu Madrizelona.



El sr. Duran, àlies la rabosa d’Alcampell,  juga brut i és un covard, per això no mostra totes les cartes a llurs companys. Ja me’l vaig calar de dalt a avall en aquesta vella entrada del bloc fa més de 7 anys.  Entre “occidentals”, José-Antonio, no ens podem enganyar. Tu ja m’entens!



El senyor Duran i Lleida eludeix el meu comentari (http://blocs.mesvilaweb.cat/josepblesa/?p=80517)  



Mail Obert