Syriza i la nació

La decisió de Syriza de formar govern amb el partit dretà dels Grecs Independents ha desconcertat alguns dels entusiasmats aliats europeus de la Coalició de l'Esquerra Radical. Com diu Jordi Lleonart, en política internacional la discussió sempre és matisada per la voluntat política local de qui discuteix. Discutim sobre Grècia, doncs, però assumim que discutint sobre Grècia discutim també sobre nosaltres.

Els Grecs Independents són un grup polític situat a la dreta de Nova Democràcia; a la dreta del PP, per a entendre'ns. Són xenòfobs, populistes i reaccionaris. Quina explicació hi ha, doncs? Com s'explica que la immaculada Syriza haja tardat hores, només hores, a entendre-s'hi i formar-hi govern?

No és pas el primer pacte entre els Grecs Independents i Syriza. Al parlament grec, durant la legislatura anterior tots dos grups ja havien pactat unes quantes vegades, sobretot per plantar cara a les mesures de la troica. Comparteixen essencialment la idea que Grècia és tractada per Europa com una colònia, i beuen en el ric pou de l'anticolonialisme grec, de la lluita per la independència i la sobirania del país.

Amb això n'hi ha prou per a fer govern? Personalment, pense que és anar massa lluny. A mi aquesta coalició em costa massa de pair. El líder dels Grecs Independents és 'casta', per a fer servir el llenguatge de moda, i de la més rància. Però al final és tal com Tsipras ho ha decidit i, vist des del nostre país i des de la nostra situació, des d'algunes de les nostres polèmiques, no negaré que la cosa siga interessant.

CiU, per a entendre's, és gairebé socialista posada al costat dels Grecs Independents. Així doncs, si la dignitat de la nació grega justifica un acord entre Syriza i els independents, no em sembla pas gaire forassenyat de dir que la dignitat nacional catalana podria justificar també un acord entre Iniciativa, Esquerra Unida o Podem i CiU. 

La qüestió, al cap i a la fi, és preguntar-se, com el vell Lenin: 'Un acord per a fer què?' És evident que aquest acord de Grècia és anticolonial, pensat per a recuperar la sobirania nacional. I a Catalunya?

No hi insistiré més. La magnífica victòria de Syriza remarca sobretot que Europa és un projecte impossible i inviable si ens empobreix als europeus. Però aquesta victòria també, ves per on, explica la pervivència de la nació com a àmbit de sobirania que permet als ciutadans de reaccionar i canviar el sistema de soca-rel. Ep!, amb totes les contradiccions que calga assumir.

PD. Un avís: Pablo Iglesias estigué la setmana passada a Grècia i quan en tornà, després d'haver parlat amb Tsipras, envià missatges d'amor a Ciutadans. Mireu-vos-ho també des de les decisions d'ahir. Perquè a veure si ara resultarà que aquests dos també formaran un govern 'patriòtic' sense manies, mentre nosaltres continuem acudint a la retòrica…

L'opinió dels subscriptors. 

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Roser Ramon

A mi en canvi m'ha sorprés molt i de forma molt desagradable la posició de Syriza. Per a la gent que som d'esquerres i consideràvem Syriza un símbol del renaixement d'una altra manera de fer Europa la decisió que han pres és simplement una bufetada. Aliar-se i formar govern amb un grup d'extrema dreta!

Que la raó diguem-ne patriòtica tingui un valor explicatiu em sembla correcte. Però no justifica de cap manera aquesta traició als valors de l'esquerra europea, que ha confiat en Alexis Tsipras.

Una altra cosa és el ridícul de tothom anant a justificar allò que és injustificable. Podemos, Guanyem, ICV, EU... em sembla patètic. Sort que la CUP no s'ha sumat al cor de beates.

Blanca Serra

Totalment d'acord amb l'editorial i el mirall que ens proporciona a nosaltres, els catalans. La nació i la societat gregues són molt complicades, no solament per la seva territorialitat/insularitat sinó per les seves relacions històriques amb els Balcans, Albània i Turquia, relacions sempre tenses i molt sovint tràgiques. Com passa gairebé sempre és la literatura i el periodisme literari allò que ens pot donar moltes claus per entendre el passat i el present de Grècia; recomano llegir el periodista i analista Robert D. Kaplan i els seu llibre 'Fantasmas balcánicos'. Kaplan està casat amb una grega i sap moltes coses d'aquesta societat i els seus traumes.

Per ell, seguint un altre llibre meravellós de l'escriptora Rebeca West, 'Cordero negro, halcón gris', cal entendre Grècia en gran part com un país balcànic que ha adquirit la seva identitat contemporània en lluita amb el turc i que té actualment conflictes territorials respecte a Macedònia, el sud d'Albània, Xipre...L'església ortodoxa grega té una importància i força evident en tots aquets contenciosos.  Per això em sembla que cal veure com a clar i important el vessant de regeneracionisme patriòtic que impregna la  coalició Syriza i el fet que  hagi parlat molt de "recuperació de la dignitat humiliada de la  ciutadania grega"; perquè l'entrada de Grècia a la UE, després de totes les tragèdies de la Segona Guerra Mundial i les lluites entre comunisme i capitalisme que van esquinçar la seva societat,  va ser viscuda com la definitiva superació del trauma antic i la manera  com els manaies de la UE els han tractat, en entesa amb uns polítics i elits gregues  cada cop més corruptes, és una autèntica barbaritat .

Per això la victòria de Syriza i la seva entesa amb aquest grup té unes quantes lectures, una de les quals és la patriòtica i regeneracionista i altres són en clau de tàctica conjuntural. El que els cal als grecs ( i gregues) ara, com ens cal a nosaltres els catalans, és un pla de xoc que ajudi  la gent a sortir del pou i una bona dosi de patriotisme autèntic entre les forces polítiques catalanes i menys retòrica i teatralitat tipus Podemos i els seus "tics, tacs" i els seus festeigs amb Ciudadanos, Rosas Diez, etc.

Jaume Sans

Efectivament la lliçó impacta. La nit de les eleccions gregues Joan Herrera va córrer a dir que allò era la derrota d'Artur Mas, embolica que fa fort. I ara? Ara què és això? Perquè Herrera hauria de saber que Unió són d'esquerres al costat dels angelets amb els quals s'ha aliat el seu admirat Syriza. Francament sorprenent. I efectivament ens hauria de posar alerta. Que els de Podemos igual acaben fent govern amb els corruptes de Ciutadans i quedant-se tant i tant amples.

Joan Ortí

Iniciativa per Catalunya mai pactaria amb CiU perquè per ells es detestable, Syriza en canvi, ja feia dies que tenia clar que si no tenia majoria pactaria amb els que en aquests moments tenen clar el mes principal, salvar la dignitat i el sobiranisme del poble grec.

Una lliçó sobre el dilema de molts que volen construir un model de país abans de tenir-lo.

M’alegro molt de la ruptura amb el bipartidisme tradicional grec de nova democràcia i pasok, prou corruptes i malfactors a Europa; el perill, que Syriza no siguin fidels al seu programa polític i acabin sent casta.

Primer Catalunya independent, desprès el poble ja dictaminarà quin serà el primer govern del nou estat europeu.

Josep Usó

A mi també m'ha sorprès la coalició que ha triat Syriza. Però veient que la cosa ha anat molt ràpida i esbrinant que ja abans havíen col·laborat oposant-se a mesures imposades per la troika, és més fàcil d'entendre. Al capdavall, di s'està en desacord en com s'han dut els assumptes a Grècia en els darrers anys, cal canviar de manera de fer. I, en tot cas, amb el marge tan estret que li manca per la majoria absoluta, en qualsevol moment pot, si cal canviar de soci. 
En clau catalana, pense que Podemos pot haver quedat descol·locada. Perquè ells, que a tothom anomenen casta, per molt que tiren flors a C's, tampoc crec que tinguen possibilitats, ni tan sols a Espanya, de arribar a un resultat comparable al de Syriza a Grècia. De tota manera, els burócrates europeus s'hauran de posar a a feina prompte. I amb ganes. Perquè, després de les amenaces, m'imagine un inici d'aquells de l'estil de "si voleu, ens feu fora de l'euro". I no se m'acut què més poden respondre si no és negociant quan està Grècia disposada a pagar. Si els fan fora, ni un cèntim. Comença un temps interessant.

Octavi Monsonís

Magnífic editorial del qual es poden extraure un munt de reflexions i pensaments. Heus-ne alguns:

Hi ha la permanència de l'estat-nació malgrat tots aquells que en proclamaven la quasi desaparició, especialment contra l'aparició d'un nou estat, posem per cas Catalunya.

Hi la raó d'estat com argument superior que permet pactes contra natura. En el benentés que s'ha de ser estat, no projecte d'estat com Catalunya. En aquest cas, el del projecte d'estat, domina la puresa ideològica que es contamina si s'alia amb segons qui, amb un esment especial en algunes esquerres catalanes que prefereixen fer-se l'harakiri perquè l'embrió d'estat no passe de la fase embrió.

Hi ha la il·lusió nacional si la nació ha bastit un estat, si no hi ha estat, posem per cas Catalunya, la il·lusió nacional és burgesa i utòpica.

Hi ha els predicadors de la dignitat nacional (llegiu estatal), en canvi la dignitat nacional de la nació sense estat (digueu Catalunya si us plau) és titllada d'emprenyamenta de la dreta per obtindre més diners de Madrid (per exemple).
Acabem, per no fer una llista inacabable, amb paraules de l'Ovidi: i més, senyora, i més.

Cel Martínez

Jo crec que l'argument de sumar esforços contra la troika justifica l'acord. Si haguéssin pactat amb To Potami haurien enviat un missatge a Brussel·les dient 'estaríem disposats a parlar-ne'. Pactant amb Els Independents el missatge és molt més nítid: no negociarem res que vagi en contra de la sobirania de la nació grega. I mireu com ha reaccionat Europa. Amb crides a l'entesa i deixant temps per al que el nou govern inicii les seves polítiques. Esperem una mica que de tot plegat encara en treurem un molt bon resultat.

director@vilaweb.cat

El líder dels Grecs Independents és 'casta', per a usar el llenguatge de moda, i de la més rància.