Un mandat clar

Aquesta vegada no hi ha hagut cap mena de dubte: CiU ha consolidat una victòria inapel·lable que dóna a Mas un mandat clar perquè siga el president de Catalunya. Els resultats tenen molts matisos i requereixen una anàlisi detallada, però el gran titular és per a la federació nacionalista, que ha estat capaç de resistir set anys fins a arribar al govern amb una força renovada.

Els darrers discursos del futur president de la Generalitat insisteixen en la dificultat del moment. Té raó: la crisi econòmica és molt vasta, la crisi constitucional és enorme i el país es mou en una certa perplexitat, que ahir es va fer palesa. A Mas, les coses no li seran fàcils, però la rotunditat de la victòria li presta temps. Pot fer un govern fort i pot reclamar que el deixen treballar i que no li posen pals a les rodes. La rotunditat de l'electorat és la seua força i l'haurà de saber administrar.

I és que, a més, l'alternativa de govern, el tripartit de les esquerres, s'ha ensorrat. Els tres grups que el formaven tenien setanta escons al parlament i ara n'hi tindran quaranta-vuit. És una davallada impressionant: el Partit Socialista ha fet el pitjor resultat de la seva història i Esquerra ha estat castigada amb moltíssima duresa. Els uns i els altres hauran d'analitzar què ha passat. Però hi ha un detall difícil de passar per alt: durant dècades hem sentit dir que els vots del PSC venien del PSOE, i resulta que el PSC més PSOE de la història ha obtingut un resultat impensable.

Un altre qüestió de pes és la de l'independentisme. En un moment que la proposta d'independència és més viva que mai la representació política és més petita. La suma d'ERC i Solidaritat no arriba, ni de bon tros, al resultat d'Esquerra en la passada legislatura i encara menys al de l'anterior. Hi deu haver influït la divisió, però els vots sumats de Solidaritat i Reagrupament només alteren el resultat amb un diputat més a Lleida, i si s'hagueren sumat els tres independentistes encara n'hagueren sumat dos més, però encara serien lluny dels que tenia Esquerra. És evident que l'ambient hauria estat molt distint i que possiblements votants que han optat per l'abstenció o per uns altres partits s'ho haurien repensat. Però no és solament això.

Era molt difícil que un partit nascut al juliol entràs al parlament. Especialment enmig d'una campanya mediàtica enorme contra Joan Laporta. Fa una setmana un diari com La Vanguardia assegurava que Solidaritat no obtindria diputats i que Laporta era el polític català més mal valorat. Però Solidaritat s'ha sobreposat a tot això i ha entrat al parlament, superant Ciutadans.

Tot i amb això, l'esperit del 10 de juliol no sembla que s'haja plasmat en vots. El país ha decidit que abans calia arreglar el govern, o una bona part d'independentistes han confiat en Convergència. Aquestes setmanes hi haurà temps d'analitzar-ho.

I un avís final. Plataforma per Catalunya no ha entrat al parlament, però ha ensenyat les urpes. Seria una molt mala notícia que un partit racista entrara a la cambra i és, per evitar-ho, que aquests quatre anys vinents haurem de treballar tots.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

La rotunditat de la victòria li presta temps. Pot fer un govern fort i pot reclamar que el deixen treballar i que no li posen pals a les rodes.