Opinió
-
Més Europa o això no funcionarà
Vicent Partal
05.02.2010
-
L'acció exterior
Vicent Partal
04.02.2010
-
Carn de canó
Vicent Partal
03.02.2010
-
I ja són dinou
Vicent Partal
02.02.2010
-
Les coses mai no passen perquè sí
Vicent Partal
01.02.2010
-
Espanya preocupa
Vicent Partal
29.01.2010
-
Investigar
Vicent Partal
28.01.2010
-
Dilluns sabré a quins cinemes no he de tornar
Vicent Partal
27.01.2010
-
A Ascó, no
Vicent Partal
26.01.2010
-
Què fem ací al mig?
Vicent Partal
25.01.2010
-
Una metàfora deliciosa
Vicent Partal
22.01.2010
-
Javier Rojo
Vicent Partal
21.01.2010
-
De prop
Vicent Partal
20.01.2010
Vicent Partal
08.03.2011
Atacar Gaddafi?
En les cancelleries occidentals creix el nerviosisme conforme passen les hores i els dies i Gaddafi no només no cau sinó que reacciona i sembla fins i tot guanyar posicions. La perspectiva d'una guerra llarga o del manteniment en el poder del dirigent libi ha fet que es comence a parlar obertament d'una invasió del país per part de tropes occidentals i això ens posa a tots en una posició molt complicada.
Cal posar primer en el seu context la revolta contra Gaddafi, recordant que arriba després de les revoltes a Tunísia i a Egipte, dos dels seus països veïns. Revoltes ambdues que es poden qualificar de reixides, malgrat els grans dubtes que hi ha encara sobre quin serà el seu final. Que una part de la població líbia estiga cansada del règim i haja vist en el que passava a Tunis i a El Caire un exemple a seguir jo no ho descartaria gens. De fet aquesta em sembla l'explicació més plausible del que està passant.
I a partir d'ací, creient això, he de dir que no em sembla correcte quedar-nos creuats de cames i braços mentre Gaddafi respon a les reclamacions d'una part de la seua població amb la violència de l'exèrcit. Estic en contra de la impunitat que això significa encara que no crec tampoc que invadir Líbia siga una bona idea. La comunitat internacional ha ideat des de fa anys mecanismes graduals que serveixen per a posar pressió a governs com el libi i em sembla que fixar-nos en ells és ara mateix la millor idea.
Gaddafi, que els darrers anys s'ha allunyat a consciència de la seua anterior imatge de revolucionari i ha creat relacions estretes amb Europa, assegura que els opositors són membres d'al-Qaeda i estrangers. No tenim cap prova que siga així però és en qualsevol cas significatiu que ho afirme. Treu el papu a veure si el perdonen com a mal menor, una pràctica habitual de la zona. I mentre ho fa usa el diferencial bèl·lic al seu favor. Al davant té una mena d'exèrcit de Pancho Villa contra el qual l'aviació és un recurs demolidor. Contra els avions no pot combatre l'oposició i els avions són usats per això contra la pròpia població d'una forma tan inacceptable com eficaç.
Una primera mesura gradual que a mi em semblaria correcta seria per això implementar una zona d'exclusió aèria sobre el país. Em sembla la solució més sensata i alhora prudent que es pot adoptar ara mateix ja que amb ella evitaríem la violència desproporcionada. Però he d'afegir que crec que només es podria implantar sempre i quan compte amb els suport dels països àrabs, principalment d'Egipte i Tunísia.
Perquè qualsevol mesura unilateral d'occident contra Gaddafi seria un error. Pel passat, pel mite. I perquè no seria justificable. Una invasió europea o nord-americana de Líbia complicaria el pas cap a la democràcia no només de Líbia sinó també dels seus veïns. De fet seria un pas enrere notable respecte al que ha passat fins avui a El Caire, Tunis i altres ciutats.
L'equilibri, la prudència i la mesura són per això mateix fonamentals en aquest moment. No podem deixar que Gaddafi mate ciutadans des de l'aire però això ho podem impedir sense necessitat d'un atac total que ho complique encara tot més. No és una gran solució però avui diria que és la més sensata i viable.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015