Simplement contra la constitució

Ahir, de sobte, tothom es va apuntar a reformar la constitució espanyola. Fins i tot Juan Carlos va parlar, com si res, de modificar-la. Ja assumeixen, doncs, que tocaran el text intocable. Poquet i en coses ben marginals, això sí. Aboliran la llei sàlica, però impediran que pugui haver-hi una reina Helena. Reformaran una miqueta el senat perquè semble una mica útil. Hi afegiran els noms de les comunitats autònomes (amb què ens santificaran aquesta estúpida 'Comunitat' valenciana que es van inventar l'Attard i el Broseta). I para de comptar.
Després dels anys de sacralització del text per Aznar, la reforma de la constitució, el simple enunciat, sona interessant i tot. No és pas la primera vegada que la toquen. Ja l'hagueren de tocar per la Unió Europea, però ho feren com qui diu d'amagat i dissimulant-ho absolutament. La paranoia aznarista era més que notable, i per culpa d'aquesta paranoia s'explica que ara parega fins i tot atrevit parlar de tocar la constitució espanyola. Però, francament, el propòsit fa curt. Especialment per als qui, com jo, som obertament contraris a aquesta constitució.
Perquè el problema no és pas de tocar açò o allò. El problema de la constitució està en la base, diguem-ne, teòrica. Qui és el dipositari de la sobirania? El poble espanyol o nosaltres? Per què tenim un rei? D'on li ve la legitimitat? Pot ser rei un personatge posat a dit per Franco? I per què en mans de l'exèrcit, la defensa de la unitat de l'estat? Per què no podem autodeterminar-nos, si volem fer-ho? Quines són les 'nacionalitats' de què parla? Per què ens obliguen a saber castellà? Per què l'església catòlica ha de tenir un règim especial? Per què ens obliguen a mantenir una doble línia educativa, pública i privada? I com aquestes, cinquanta o seixanta preguntes més. Perquè la constitució, com a document polític bàsic, dissenya i conforma el model de societat en què vívim. I per això me'n queixe.
No podem oblidar que la constitució espanyola, com qualsevol document polític, va néixer en unes condicions concretes: l'eixida de la dictadura i la impossibilitat de dur a terme allò que se'n va dir 'la ruptura' democràtica. Ni els franquistes podien continuar mantenint el seu règim, ni els demòcrates imposar la democràcia. Per això empatàrem a mig i mig. Però resulta que la societat ha evolucionat moltíssim, i malgrat tot hem d'aguantar les coercions d'aleshores per incorporar les restes del franquisme al procés democràtic. Coercions plasmades en el text constitucional. Coercions que continuaran existint després d'aquesta reforma, per molt que ara ja no hi haja el més mínim perill d'involució que les justifique o les faça útils ni necessàries. Aleshores per què les mantenim? Encara no ha arribat l'hora de repensar de cap i de nou el marc polític en què volem viure? Per exemple: si el Principat fa un nou estatut, quin sentit té que l'haja de fer coercit per la vella constitució? Ho demane.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet