Opinió

 

<100/169>

Vicent Partal

19.10.2010

Ens diran que no, que no i mil voltes que no

Després d’haver aplegat, amb un enorme èxit organitzatiu, més de sis-centes mil signatures la ILP 'Televisions sense fronteres' ha topat amb el PSOE. Sis-cents mil (un sis i cinc zeros) ciutadans, un per un, vam estampar la nostra signatura i vam donar les nostres dades a Acció Cultural del País Valencià perquè es tramitàs una proposta de llei que disposàs que totes les televisions en català es poguessen veure pertot on es parla el català. Però, per primera vegada en la història, el govern espanyol no ha permès ni que el debat arribàs al parlament. Costa de creure.

Costa de creure tant de menyspreu al ciutadà. El govern espanyol podia haver portat la ILP al congrés i haver-hi votat contra. Però no ha deixat fer ni el debat. Després de mesos d'esforços enormes i de despeses organitzatives i econòmiques enormes, n'hi ha hagut prou amb un sol 'no'. Ni tan solament no ha calgut fer ni un discurs. Han dit que no, com ens diran que no, i mil voltes que no, a qualsevol cosa que proposem.

L'argument que això costaria diners és ridícul i no mereix ni resposta. La raó és una altra. La raó és que Espanya està en un accelerat procés de regressió democràtica, marcat per la renaixença del nacionalisme espanyol i no hi ha debat possible sobre la qüestió. La consigna és Espanya, Espanya i Espanya. Al País Valencià el PP tanca repetidors i a Madrid el PSOE tanca la porta del congrés. És la compenetració perfecta de dos partits que no es poden veure en res, excepte quan han de sumar el poder per atacar tota dissidència nacional.

En aquest cas tenim la constatació, si calia, que la demolició de l'estatut de Catalunya no fou una mera anècdota; però també tenim una mostra gravíssima del menyspreu amb què els grans partits tracten la societat civil. Sis-centes cinquanta mil persones, dues-cinquanta mil de les quals valencianes, són, som, expulsats del sistema. Sense més. Sense ni el dret d’una explicació. Ni d'una defensa. Ni d'una possibilitat de debat. Ells no tenen ni un bri de dubte. Ens diran que no, que no, i mil voltes que no.

La gravetat d'aquest menyspreu fa tremolar. Al Principat, segurament que ajudarà a intensificar l'antídot contra el nacionalisme espanyol radicalitzat, un antídot que no és sinó la independència. Però, i al País Valencià? El valor del treball fet per l'equip d'Eliseu Climent és enorme i digne de respecte. I ha demostrat que la societat valenciana era capaç de mobilitzar-se en un grau superior a allò que se n'espera. Hi insistesc: més de dos-cents cinquanta mil valencians vam signar amb noms i cognoms, poble per poble, perquè TV3 arribara en català a casa nostra. I això s'acosta al 12% dels votants de les darreres eleccions, poca broma.

Poca broma, però el panorama polític és com és, i ningú no dubta que el PP més antivalencià tornarà a guanyar les eleccions. Som un país sense esperança, doncs? No ho crec, i em remet a la prova: si s'ha aconseguit la signatura avalada legalment d'una població que equivaldria al 12% del vot de les passades eleccions, vol dir que les perspectives electorals d'una força política que respecte el concepte de país han de ser per força superiors als resultats que hem vist des de fa dècades. És qüestió de treballar més encara i d'encertar-la.

En tot cas la frustració i la ràbia que desferma la displicència espanyola ha de trobar l'antídot en aquesta capacitat organitzativa tan singular. Som molts més que no diuen i volen, sí. Però no val de res enrabiar-se i, encara menys, de deixar-se anar avall. Cal reflexionar-hi, pensar i actuar en conseqüència. Perquè, si ningú en tenia encara cap dubte, el menyspreu colossal d'ahir deixa ben clar que ells sempre ens diran que no, que no, i mil voltes que no.

Mail Obert