Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

11.07.2014

Jo confie en Espanya

Men?ame
 

Ahir va fer quatre anys de la gran manifestació contra la sentència del Constitucional espanyol sobre l'estatut de Catalunya. Dir que el Principat és avui un altre país em sembla una descripció ajustada. En quatre anys la política catalana ha canviat tant que és irrecognoscible. I la societat ha canviat encara més. Tanmateix, la intransigència espanyola continua. I no tan sols fa créixer el sobiranisme al Principat, sinó que comença a originar reaccions insòlites també al País Valencià i a les Illes Balears.


Al País Valencià, això que ha passat amb els empresaris és molt definitori. El president Fabra ha volgut usar el sobiranisme català per a cridar l'atenció de Madrid i queixar-se de l'espoliació fiscal i l'infrafinançament. Però ha fet ús de l'anticatalanisme que tants rèdits havia donat tradicionalment al Partit Popular. La sorpresa ha estat la reacció dels empresaris valencians. José Vicente González, president de Cierval, ha alçat la veu per a dir que ja n'hi havia prou d'anticatalanisme, per a recordar que les economies valenciana i catalana eren de les més cohesionades d'Europa i per a aclarir que els mals valencians venien de ponent i no del nord. 'Catalunya és el primer proveïdor i el primer client de la Comunitat Valenciana i qualsevol actitud que faça perillar això no és precisament la més adequada' ha dit González.


Si assumim, com ningú no dubta, que això que en diuen 'problema català' és en realitat la conseqüència de l'actitud supremacista prepotent i deslleial de les institucions espanyoles haurem de pensar per força que la mateixa actitud amb el pas dels anys pot deixar pas a un 'problema valencià' o a un 'problema balear'. De moment, ja n'hi ha indicis. I si una cosa ha demostrat Espanya és que podem confiar cegament en la seua capacitat de complicar-se la vida i de repel·lir fins i tot els qui volen sentir-s'hi més a prop.





L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)



Josep Usó


Segurament, el Presidente Fabra encara estarà sorprés, de la reacció dels empresaris valencians. Però és que els empresaris valencians ja fa molts anys que estan treballant en inferioritat de condicions per tal de subsistir. 
I una cosa és defensar puntualment un partit com el popular i una altra molt diferent, deixar-se arrossegar a un naufragi que cada dia es veu més clar només perquè una colla d'aprofitats volen seguir xuclant de la mamella. 
A tall d'exemple, només recordar que l'inefable Vicente González Lizondo, fundador d'Unió Valenciana (el partit blaver que més representació ha tingut mai, descomptant PSOE o PP) tenia una empresa: Pinceles el Greco. I el principal client i proveïdor era Catalunya. Una cosa era dir barbaritats dels catalans i una altra molt diferent, fer negocis.
Ara mateix, l'empresariat valencià, manufacturer, agrícola o de serveis, necessita un corredor mediterrani que permeta exportar els productes que produeix. I els el neguen des de Madrid sense cap raó i sense cap compensació. El mercat de la resta de l'estat és menut i empobrit. Només ens resta l'exportació, als valencians. I ha de ser a través de Catalunya. D'altra banda, estem patint una fuita de cervells greu sense que cap autoritat faça ni diga res per aturar-la. I, a més, el finançament és, possiblement, la pitjor de totes les comunitats autònomes. Un espoli en tota regla. I continuat en el temps, malgrat la crisi. 
De manera que, per molt cecs que se supose que han de ser els empresaris valencians, ja veuen que, si segueixen els dictats del Madrid enfollit que governa des de la Messeta, acabaran desapareixent. La seua reacció és la lògica. Qualsevol, quan veu que l'estan escanyant, intenta defensar-se. O fugir. Que aquesta és, al meu parer, la opció que acabarem triant els valencians. Especialment després de veure que Catalunya no vaga per l'espai interestel·lar sinó que li va millor que amb Espanya. Com a totes les ex-colònies.




Pep Agulló


L’onada independentista a Catalunya no només determina el calendari polític espanyol, sinó que comença a esquerdar els pilars granítics de la oligarquia. Sectors pragmàtics de la dreta valenciana que veuen que la demagògia anticatalana del president Fabra no els garantitza el futur, farts d’empassar-se tot aquest repugnant teatre de l’anticatalanisme mentre carregaven sobre les seves espatlles l’espoli espanyol, donant "glòries a Espanya", han dit prou. La demagogia té els seus límits quan la realitat imperiosa truca a la porta. Veurem a on porta tot això, però és especialment significatiu que el procés sobiranista obri fronts d’enfrontament dins les facciones del poder. Aquella por que manifestava Raimon que el procés català podria perjudicar el País Valencià sembla doncs que podria anar en sentit contrari. Sempre he pensat que la independència de Catalunya afeblirà l’Estat i crearà un potent “atractor” polític que pot esperonar els procesos d'emancipació dels restants països catalans.




Josep Blesa


magina’t lector que eres director del CNI i que vols dominar un país que va des de Finisterra fins a l’Algarve. Com l’atacaries? Talalries per O Minho, per Coimbra, per Lisbona, Estoril? Per terra o per mar. Què faries amb les illes atlàntiques?. Un dels grans èxits és fer pensar els colonitzats com els colonitzadors. Supose que en la “guerra guerrejada” que d’Eiximinis vindria a ser el cas contrari. El problema del director és únic però li cal fragmentar el problema per a anar simplificant-lo. Per a dividir-lo a la napoleònica. Dividir-lo per a afeblir-lo en parts, però afeblir-lo completament. Creieu que si ja conquerits el fragment entre O Minho i Estoril té alguna possibilitat d’alliberar l’Algarve o Galícia?... Josep Napoleó confongué l’atac en entrar per Porto. Si haguera tallat per altres latituds avui Lisbona parlaria francés i un poc de galàico-portugués. En 1980 seríem 10.000 almogàvers inconnexos, en 1990, 20.000 inconnexos, en 1995 50.000, en 2004 500.000, en 2006 200.000 però amb la connexió bressolant-se, 2010 un milió i mig però concentrat i bressolant. I en 2013 els mateixos milió i mig connectats. Ara, aneu al “racó de pensar” i expliqueu-nos com penseu fer allò que diu Vicent. O si no penseu fer-hi res més que folklore regional igual que quan estava Pujol a la Plaça de la Sant Jaume, després de l’alliberament del principat. Ni existeix ni existirà “problema valencià” ni “problema balear”. Si no perquè porten des de l’època de Pere, el del “punyalet”, tallant sempre per l’Ebre, per Borriana, Sagunt, Tortosa, Reus, Valls, València, etc fins a 1939? Què és, si no, la Batalla de València dels 1980’? Un problema mal plantejat des de l’inici difícilment pot tindre una solució escaient. Una altra cosa és que no sabem ni com escometre l’embranzida, quan som capaços de trobar diferències fonètiques entre l’Ametlla del Vallès i Lliçà d’Amunt. I al cap del CNI això sols li serveix de munició.  Ara, aneu al “racó de pensar” i expliqueu-nos com penseu fer allò que diu Vicent. Vos en recordeu del Discurs del Mètode de Descartes?...doncs això.




Jaume Jose Orianes


El Govern de Mariano Rajoy sempre ha tingut clar que la secessió de Catalunya representa, si no la pèrdua, un afebliment molt important al País Valencià i a les Illes Balears. Després d'aquesta primera veu (anònima o del José Vicent González) que no fa costat al president Fabra és especialment important perquè indica que el PP ja ha perdut gran part de la seua força al País Valencià. Com la del Jaume Sastre ja ho indicà a les Illes Balears. Les properes eleccions ho quantificaran (en la meua opinió).




Lluís de Yzaguirre


El principi de l'escombreta de can Felip diu que si et fa fàstic emprar-la i neteges sense mirar la merda, el vàter restarà brut.

Quan t'amagues el problema i mires cap a una altra banda, no el resoldràs. Per això portem tres segles sentint a parlar de tres falsos problemes: l'encaix de Catalunya a Espanya, l'encaix dels bascos i el dels gallecs. Però si volem netejar, hem de mirar on és la merda i llavors veurem que el problema és el de l'encaix de Castella, aquest hegemonisme que l'editorial tan bé destaca.

I no volen mirar al problema, quan els franquistes de dreta diuen que no hi ha res a parlar d'escoltar el poble de Catalunya i els franquistes d'esquerra parlen d'una solució federal asimètrica: no han entès res. L'única solució que hauria salvat Espanya hauria estat una simetria total entre les quatre nacions que la integraven: Països Castellans, Països Catalans, Països Bascos i Galícia. simetria social en repartiment de capitalitats, dels càrrecs de l'estat, dels jutges del constitucional, de l'exèrcit. Com féu la constitució imposada per la UE a Sèrbia i Montenegro, amb igualtat de drets fins a l'últim detall: o tots estem obligats a saber la llengua dels altres o no hi està ningú i és l'Estat el que s'adapta als ciutadans.


 


Àlfons Sànchez


La intransigència de Montoro de revisar un finançament profundament injust que obliga a murcians, balears, catalans i valencians a endeutar-se, el no saber mantindre les formes ni tan sols quan els valencians estem en un punt crític, el poc pes que tenim en les decisions que es prenen, poc a poc, per fi, estan obrint alguns ulls.

Però és la insistència d'un PP desesperat (fent trampes amb les regles democràtiques per no perdre el poder o insistint amb l'anti-catalanisme en plena crisi, per exemple) i els seus errors (ha sigut el mateix Fabra qui ha posat damunt la taula la possibilitat que els valencians puguem ser independentistes, o ara dissimula volent portar la veu cantant de les reivindicacions quan els empresaris han pegat el fort cop damunt la taula) els que estan fent que tot agafe una velocitat impensable fa uns dies tan sols. Un fet que sorprèn a molts valencians de tota condició. 

Dos coses semblen més evidents que mai: necessitem un canvi radical, i el PP és el principal interessat en que res canvie...




Jaume Sans


Estic d'acord en dues coses: en que hi ha hagut profunds canvis al país i en que la intransigència espanyola es incommensurable. No tinc tan clar que els nostres polítics estiguin a l'alçada. Mentre nosaltres ens quedem afònics cridant independènncia, ells negocien la possibilitat de fer una consulta. I, a més, quan sents que recorden al "Gobierno de España" que aquesta consulta es no vinculant, que només servirà per a començar a negociar, jo ja tremolo. Molta gent pensa que anem pel bon camí. Però en la vida, i la política no es una excepció,  les coses que no es diuen clares estan subjectes a interpretacions i al final s'arriba a resultats que no son compartits. Per a posar un exemple: en qualsevol projecte hi ha el client i el proveïdor. Quan s'acorda una data d'entrega dient, per exemple, "el mes de setembre", el client està entenent "a principis del mes", mentre que el proveïdor pensa "a finals del mes". El millor es posar una data concreta: "el dia xx de setembre". La il·lusió ens fa moure i seguir endavant, però un incompliment dels compromisos no escrits ens pot portar a l'enfonsament. Esperem que no sigui així.

director@vilaweb.cat

Men?ame
 

Mail Obert