Tant en l'àmbit polític com en el lingüístic hi ha una diferència molt clara entre el que s'anomena bilingüisme i el que rep el títol de diglòssia. Segons la definició que ens dóna la sociolingüística, es produeix una situació de bilingüisme quan en una comunitat s'alterna l'ús de dues llengües. En canvi, es passa a una situació de diglòssia, explica Francesc Vallverdú a Dues llengües: dues funcions?, quan hi ha una substitució lingüística motivada per un prestigi sociocultural. En aquest cas, es reserva la llengua dita superior per a la literatura, l'educació i la cultura, i es reserva la menor per a la cultura popular i el llenguatge col·loquial. Aquest procés pot acabar, diu Vallverdú, en una «substitució total», per causes bàsicament socials, o en una «substitució parcial», per motius polítics.
A Catalunya, la política de protecció i foment del català portada a terme per la Generalitat ha garantit la presència normal i preeminent del català en l'ensenyament, i ha impedit que fes marxa enrere en la cultura. Això va alimentar des del principi els sectors anticatalanistes, que van optar per exigir igualtat de condicions entre les dues llengües i el reconeixement que la societat catalana és bilingüe. Com ha passat històricament, el cavall de batalla d'aquests espanyolistes va ser l'ensenyament. La Coordinadora de Afectados en Defensa de la Lengua Castellana (Cadeca) demanava el 1995 al president Pujol «un bilingüisme sense diglòssia, basat en la igualtat i el respecte i, per tant, reclamem el nostre dret a poder viure, estudiar i treballar utilitzant lliurement el nostre idioma propi, que és el castellà». Aquestes reivindicacions se les va fer seves el PP d'Alejo Vidal-Quadras, i escriptors com ara Miquel Porta Perales hi van aportar la justificació teòrica el 1997. A Dues millor que una. Les raons del bilingüisme, Porta Perales defensava un «bilingüisme mixt i desacomplexat en què ningú no es plantegi cap problema a l'hora de triar una llengua o altra».
Les coses han canviat i els promotors del Manifiesto por la Lengua Común no amaguen la preferència per imposar el castellà i reduir el català a la llengua que cal conèixer «per cortesia» i qüestions folklòriques. El document es pot declarar hereu del Manifiesto de los 2.300 que el 1981 van firmar a Barcelona intel·lectuals i professionals que vivien a Catalunya, en què expressaven la seva preocupació per la situació del castellà i exigien a l'Estat que garantís que podien viure en castellà al nostre país. Entre els promotors hi havia Jiménez Losantos i Amando de Miguel.
Hi ha una diferència de concepte entre els dos manifestos: l'actual exigeix de manera clara però amb paraules suaus la imposició de la «llengua comuna» i ridiculitza les llengües vernacles; mentre que l'altre demanava una situació d'igualtat (en un context de desigualtat inexistent), però sense qüestionar el paper i la importància del català. També ha canviat el context: ara han trobat caixa de ressonància en els mitjans madrilenys i han recaptat adhesions que no temen expressar les seves preferències en to prepotent. Com més va pitjor.
)
