El vent bufa a favor dels promotors inicials del Manifiesto por la lengua común. La victòria de la selecció espanyola a l'Eurocopa ha generat una onada d'espanyolisme que transcendeix la classe política i arriba al carrer. Fins i tot a Catalunya els més nacionalistes s'han sorprès pel nombre de celebracions espontànies arreu del territori, en molts casos tenyides d'un to anticatalanista. Els esports juguen un paper molt important en la creació de l'imaginari col·lectiu (com ho demostra el fet que Catalunya vulgui tenir seleccions pròpies) i el nacionalisme espanyol ha aprofitat l'avinentesa per desenvolupar tota una semàntica a l'entorn del fet espanyol: des del «podemos» fins a la «selección nacional», tot plegat vestit amb la litúrgia de la samarreta i les bufandes vermelles, fins al punt que la taula de l'informatiu de Telecinco, impulsora del Manifiesto, de l'endemà de la final la presidia una bufanda amb l'escut de la Casa Real.

En aquest context no és d'estranyar que dues de les adhesions més promocionades hagin estat la del seleccionador Luis Aragonés i la d'Iker Casillas. Aragonés diu: «Sóc de Madrid i el madrileny chuleta m'encanta, i m'encanta l'andalús; m'agrada qualsevol llengua, però cal defensar per tots els mitjans la nostra», i el porter espanyol afirma sobre la seva adhesió al document: «No vull que un sol nen al meu país no tingui el dret d'educar-se en el nostre idioma comú.»