Al setembre, amb un creixement de l'economia espanyola del 4%, Mariano Rajoy va començar la temporada 2007-2008 acusant el govern socialista d'haver malbaratat l'herència del PP. Rodríguez Zapatero va contestar que l'Estat estava jugant a la Champions League de les economies mundials i que, després de la Xina, era «la que més partits guanya, la que més gols ha fet i la menys golejada», i va assegurar que ni la crisi hipotecària dels Estats Units ni les pujades dels tipus d'interès afectaven al creixement espanyol.
La crisi va derivar en un col·lapse del mercat mundial del crèdit, que encara dura, i a l'Estat espanyol hi va haver una aturada en sec de l'activitat immobiliària, que vés a saber quan acabarà. El PP va passar a parlar de crisi econòmica i fins i tot de recessió –bajanada amb totes les de la llei, ja que es va tancar l'any amb un creixement del 3,8%–, i a reclamar un pla de xoc, que el PSOE rebutjava amb un «no passa res» que tampoc era creïble. Alguna cosa passava, si més no a les butxaques dels consumidors, amb la inflació disparada pel petroli i els aliments –la llet va arribar a costar com la gasolina– i un creixement del deute familiar del 12,7% perquè malgrat que l'habitatge només es va encarir un 4% la quota hipotecària mitjana ho va fer un 13%. L'augment de l'atur en l'últim trimestre a la construcció, sector d'on provenen un de cada cinc dels llocs de treball que s'han creat en els últims vuit anys, és un altre senyal d'alarma.
A poc a poc, el govern espanyol va anar introduint paraules com refredament, ajust i desacceleració, i l'evidència que la cosa no rutlla tant com diu és que el ministre d'Economia –que tan s'emprenyava amb les promeses preelectorals com els 2.500 euros per nou fill– va sortir prometent el retorn de 400 euros dels impostos als treballadors per pal·liar la pèrdua de poder de compra d'uns salaris que han apujat un 10% en tres anys mentre que la inflació ho ha fet un 14,5%. I poc dies després prometia negociar que siguin de franc les despeses per allargar la vida de les hipoteques; ho prometia el mateix Solbes que l'estiu passat recomanava als usuaris que no ho fessin perquè representa pagar molts més interessos.
SUPERÀVIT PÚBLIC, DÈFICIT EXTERIOR
De la necessitat, virtut. De dir que no passa res, el PSOE ha passat a dir que la seva gestió econòmica ha creat un superàvit públic rècord que permet fer aquestes despeses extres i les que calguin per afrontar una desacceleració que, en tot cas, considera que no serà gaire forta i que no durarà gaire. Els populars auguren més dificultats perquè, seguint amb les comparacions futbolístiques, «som els subcampions europeus de la inflació i els campions del dèficit exterior», i amb l'aixeta del crèdit tancada serà més difícil continuar finançant el creixement espanyol amb inversió estrangera.Les previsions de la Comissió Europea per a l'any 2008 són d'un fort alentiment del creixement espanyol, amb un descens d'1,1 punts, fins al 2,7%, que continuarà sent superior al 2% de tota la Unió Europea i a l'1,8% de la zona de l'euro.
)
