De pocs anys ençà, molts ciutadans –i periodistes, és clar– s'han hagut de familiaritzar amb informacions gairebé diàries sobre previsions –sovint simples traces sobre un mapa, de vegades ni això– per d'aquí a 20 o 30 anys: el pla territorial parcial, l'estratègic, plans directors urbanístics, d'infraestructures, de transports, de mobilitat, etc. Però, en què consisteixen tots aquests plans? Quina importància real tenen? D'on ve aquest boom de la planificació?

LLEI DE POLÍTICA TERRITORIAL
Cal anar força enrere per trobar l'embrió de tot plegat, ni més ni menys que 25 anys, ja que és la Llei 23/1983, de 21 de novembre, de política territorial la que crea les figures que tot just ara s'estan desenvolupant. Primer, això sí, la norma insta la redacció del pla territorial general (PTG) de Catalunya, el marc comú de referència que havia de definir els objectius genèrics de potenciar el desenvolupament, equilibrar el territori i ordenar el creixement. La mateixa llei ja preveia que a partir d'aquí s'haurien de formular plans territorials parcials (PTP) –centrats en àrees geogràfiques més concretes– i plans territorials sectorials (PTS) –d'abast de tot el territori, per a sectors d'activitat transversals–. Per sota, els plans d'ordenació urbanística de cada municipi (POUM) haurien de «ser coherents amb les determinacions» dels PTP i del mateix PTG.

DOTZE ANYS PER AL PTG
Tot i que un decret del 1984 ja en definia més concretament el procés d'elaboració, el PTG trigaria onze anys més a veure la llum, perquè s'aprovava finalment segons la Llei 1/1995, de 16 de març. El pla, a banda d'establir un seguit de paràmetres generals –com ara localitzacions d'activitat o fluxos de mobilitat laboral–, també marcava ja unes directrius molt més precises per a l'elaboració dels PTP. Aquests es van fixar en sis, ja que encara no es tenia en compte la vegueria de l'Alt Pirineu i Aran. A més, es preveia que algunes comarques entressin en dos o fins i tot tres àmbits de planificació. És el cas del Baix Penedès, que a més del Camp s'havia de tenir en compte en l'àmbit metropolità i les comarques centrals. El Priorat també havia de considerar-se amb les Terres de l'Ebre, i, a l'inrevés, la Ribera d'Ebre i la Terra Alta s'havien de tenir presents en la planificació del Camp. En paral·lel, el PTG també acotava molt millor els PTS, que suggeria que s'havien de fer en tres grans àmbits: infraestructures –transports, carreteres, ferrocarrils, aeroports, ports, aigua, sanejament, residus, telecomunicacions, etc.–, equipaments –sanitaris, educatius, esportius, culturals, comercials, etc.– i protecció del medi –sòls d'especial interès agrícola i forestal–.

LA TRISTA REALITAT
En la pràctica, el desplegament dels PTP previstos en el PTG seria extremadament lent. A més, encara s'ha acabat d'embolicar amb la creació de la figura dels plans directors territorials –de fet, només se n'han fet a l'Empordà, l'Alt Penedès i la Garrotxa– i els plans directors urbanístics, per a àrees molt més específiques. Abans que cap PTP, així, el primer que es va aprovar va ser el pla director del delta de l'Ebre, el 1996. El pla territorial de les Terres de l'Ebre també seria pioner a Catalunya, perquè es va aprovar el maig del 2001.

GOVERN NOU, IMPULS NOU
Amb l'entrada del primer govern tripartit, el 2003, es van definir nous criteris de planificació, que obligaran per exemple a revisar el 2011 el PTP de l'Ebre, tot i que en teoria tenia 20 anys de vigència. S'ha accelerat la resta de PTP pendents al país, procés en què encara es treballa ara. És el cas del PTP del Camp, que ja va presentar l'avantprojecte al setembre i s'espera que s'aprovi inicialment a l'abril. El text –que es complementarà amb les aportacions del pla estratègic, un text més ampli, pioner a Catalunya, que han redactat les institucions privades de la Mesa Socioeconòmica– suggereix, a més, sis plans directors urbanístics més concrets per a la regió –vegeu gràfic–, dels quals ja s'ha començat el de l'àrea central, que afecta 23 municipis. Tots s'uniran al pla director de la química i el turisme, del 2003.