Qui ha seguit la política catalana dels darrers trenta anys desconfiava que alguna vegada, des que es lligaren el PSC i el PSOE, els socialistes catalans explicitarien la seva independència de l'aparell estatal. Un munt d'actuacions havien deixat constància que, sempre, la darrera paraula la tenia la direcció del PSOE, des dels temes més importants fins a les qüestions més fútils. Manava qui manava i qui es movia no sortia a la foto, com bé havia sentenciat un vicesecretari gens nacionalista. La independència orgànica dels socialistes catalans tenia, doncs, el mateix contingut que les boles de colors de l'arbre nadalenc: buida de dins, només servia per fer bonic.
Un amic, socialista crític, durant anys s'ha cansat de dir-me que la sobirania del PSC es demostraria el dia que la màxima direcció del partit s'explicités en una persona provenint del camp de la immigració. Segons la seva teoria, els socialistes d'adscripció nacionalista tenien massa prejudicis per atrevir-se a un acte d'afirmació d'independència orgànica i només algú vingut d'una altra part de la Península podria reclamar un dret eminentment basat en la realitat catalana. No cal dir que els qui l'escoltàvem ens costava creure-ho.
Amb tot, aquesta setmana hem vist el gest sobirà del partit socialista de Catalunya i hem pogut comprovar quanta raó tenia el meu amic. Després de trenta anys, el PSC ha decidit i el PSOE ha quedat fora de joc, fins i tot contravenint aquells possibles mig acords –que sempre restaran en la nebulosa del misteri– entre Zapatero i Mas. La decisió dels socialistes catalans els honora, des de la doble perspectiva de nacionalistes i d'aposta progressista i, segurament, ha obert un nou escenari en la relació entre el PSC i el PSOE, un terreny difícil que comportarà moltes tensions en el camp del socialisme estatal, però en el qual els dirigents de Ferraz no deuen oblidar que gràcies al suport dels catalans Zapatero fou elegit secretari general del seu partit i gràcies als escons dels socialistes catalans ZP s'erigí en president del govern de l'Estat.
I quan els socialistes demostren la seva personalitat nacional és quan, des de la dreta catalana, se'ls acusa d'espanyolistes i botiflers. Quina paradoxa. Clar que qui mou els fils de l'acusació és qui ha tingut un mal perdre i ven un confús missatge de drets i deures per amagar el fracàs d'una manera de fer que els ha comportat la pèrdua de noranta mil vots i les expectatives de governar. Encara, un grupet de servidors del desastre, dels quals fins i tot en aquest diari podem trobar un exemple pregó, divulguen el missatge d'una situació d'anomalia democràtica per no reconèixer allò que hauria d'enorgullir tots els catalans: hem recuperat un partit socialista amb capacitat de decisió sobirana i amb voluntat d'apostar per una Catalunya de progrés. Atenció al futur, ja que ens esperen canvis considerables.
