«La policia mexicana no és corrupta, és obertament delinqüent», afirma Robert Kaplan en un llibre de viatges. Potser exagera, tanmateix ajuda a reflexionar sobre el que passa quan es confonen interessos privats amb públics, o com els abismes de desigualtat es tradueixen en corrupció transversal. En una direcció similar, estranya no sentir a parlar de màfia espanyola quan el conjunt de l'economia submergida a l'Estat representa, segons un informe de la Unió Europea del 2002, el 23% del PIB, només a quatre punts d'una economia italiana on el crim organitzat ha estat retratat amb detall pel cinema i la literatura. La diferència, en tot cas, és que la diversitat de màfies italianes, centrades principalment en negocis immobiliaris, representen un estat, paral·lel i en contra de l'oficial, mentre que a Espanya costa de diferenciar entre grups enriquits de manera opaca, i l'actuació legal de determinats grups econòmics, emparats pel poder polític i mediàtic, l'actuació del qual sembla dirigida a acumular els beneficis dels uns a costa del benestar comú.

No cal tenir gaire memòria per recordar el darrer episodi de l'enèsim pelotazo amb què determinades elits s'han apropiat impunement els drets inútilment reconeguts a la Constitució. És més que sospitós comprovar que en els temps de la bombolla immobiliària l'habitatge protegit minvava en la mateixa proporció amb què els preus s'enfilaven, mentre que en plena crisi de sobreproducció i sobrepreu ara siguin les administracions públiques les que corrin a construir habitatge semisocial a preu elevat. És evident que l'acció actual serveix idèntics interessos que l'omissió anterior, i previsiblement futura: afavorir constructors i fer dels usuaris un mercat captiu. De la mateixa manera, l'estat va actuar amb deshonestedat a mitjan anys vuitanta quan el ministre socialista Boyer va liberalitzar els lloguers protegits i va enviar milions de persones a la selva del sistema hipotecari. L'especulació desaforada, el «mobbing immobiliari», i l'escalada inaudita de preus va forçar molts llogaters a esdevenir propietaris endeutats en contra de la seva voluntat. Tanmateix, ningú no recorda que aquesta mesura legal va obrir la veda per als financers i especuladors que avui exigeixen la socialització de les seves pèrdues.

Malgrat que Espanya té un nivell de riquesa considerable, l'absència d'un estat del benestar garant de seguretat laboral, econòmica i de serveis a espanyols i catalans representa una de les principals vies de negoci per als principals grups econòmics del país. La intempèrie de milions d'individus és generadora dels beneficis econòmics d'uns quants. Pressiona a la baixa salaris i condicions laborals de la majoria. Això fa que la principal indústria hispànica sigui la «ramaderia ciutadana», on determinats sectors empresarials munyen despreocupadament usuaris i treballadors. L'herència franquista implicà un subdesenvolupament social, tal predica en el desert socialdemòcrata hispànic l'insistent Vicenç Navarro, en el sentit que va deixar una sanitat i educació en mans privades, mentre que les públiques havien estat sotmeses a una desnutrició financera endèmica. Algun outsider com el valent Ernest Lluch va imposar, en contra de l'opinió majoritària del seu partit, la universalització de la sanitat, i mobilitzacions socials van provocar una expansió quantitativa i qualitativa de l'ensenyament públic. Tanmateix, els processos de globalització han servit de perfecta excusa per tornar les coses al mateix punt de partida. Deteriorament lent i inexorable de les polítiques de benestar. Els monopolis empresarials han actuat de manera molt similar en una confusió d'interessos privats i públics, on sovintegen els cognoms de la dictadura. El mateix estat sembla el primer impulsor de l'economia submergida. Només cal veure les reformes laborals que han fet del recurs excepcional del treball temporal la norma, els falsos autònoms, la llei de dependència o la inoperància de les inspeccions de treball.

Malgrat haver-hi recursos de sobra, Espanya no té un estat del benestar. Un model nòrdic hauria estat contrari a la filosofia política i la tradició social espanyola, fonamentada en abismes de desigualtat consolidats pel franquisme i legalitzats per la monarquia, perquè hauria generat igualtat social. El dèficit de polítiques compensatòries, l'absència de l'estat del benestar és el que millor s'adiu a la voluntat d'unes elits caciquils que es consideren titulars de l'estat. A la pràctica, ningú no ha estat capaç d'oferir altra cosa que regals a canvi de vots. S'ha instaurat un estat del malestar, que la crisi posa al descobert, i que cerca la submissió dels més vulnerables per al manteniment estricte de les jerarquies socials. Quan els interessos públics estan subjectes als privats, la frase de Kaplan resulta inquietant.