El bon amic Pere Ignasi Fages de Climent va assistir per circumstàncies especials al consell de guerra que es va fer a Jordi Pujol. Segons m'explica, va quedar impressionat per l'enteresa i valor que en tot moment va demostrar el personatge. En un moment determinat, recorda que va dir: «Som un jovent que puja lentament però inexorablement...» Avui, tanmateix, ens hauríem de preguntar cap on volia anar. En tot cas, d'aleshores ençà cal reconèixer que el pujolisme ha impregnat la vida política catalana i avui encara continua amb el «seu» partit, ara liberal, ara socialdemòcrata, però amb gran poder de convocatòria. La trajectòria posterior de l'expresident no cal esmentar-la, perquè és propera en el temps i suposo que ho deu explicar prou bé en les seves memòries.

Si m'he decidit a escriure aquest article és després de les circumstàncies viscudes els últims temps, que configuren la meva opinió i arran d'unes declaracions desafortunades en un col·loqui al Palau Robert de Barcelona, en què va dir que treballar per la independència no ens proporcionaria «ni un rosegó de pa».

Cal dir que Pujol és conseqüent amb ell mateix, ja que no ha propugnat mai la independència de la nació. He de confessar, per altra banda, que l'entenc perfectament, perquè jo pensava el mateix que ell. Però el transcurs dels anys i les experiències viscudes m'han fet canviar de parer d'una manera irrevocable i avui sóc independentista convençut de pura necessitat. La conversió em ve de lluny perquè, ja a l'any 1991, a l'article «Nacionalisme ful», a El Punt, mostrava la meva disconformitat política. Rectificar és de savis. Per reblar les meves conviccions més pregones n'he tingut prou d'haver de patir el procés estatutari amb la inicial súplica vergonyant dels líders polítics catalans i l'inconclús tracte posterior. Que no en té prou l'expresident? Què n'espera, del centralisme?

Puc assegurar-li que el país no pot estar permanentment integrant i reciclant gent sense el risc cert de desnacionalització, encara que antigament ho hàgim fet molt bé. Però Catalunya n'està farta, de tant d'esforç, i no pot acceptar la peregrina idea que ens «retrobarem» per la via de la integració com a àncora de salvació. Per això precisament és indispensable que puguem ser amos dels nostres propis destins i no ens hàgim de menjar els autèntics «rosegons» que ens deixen els centralistes.

Algunes de les meves raons són les següents. Com tothom sap, la Generalitat, a instàncies del Parlament, va convocar el poble català a la Convenció Catalana per Europa perquè hi intervingués sense intermediaris partidistes. Vaig formar-ne part i vaig poder comprovar de primera mà el joc brut dels polítics, que varen jugular qualsevol temptativa que no fos el vot positiu d'una Constitució que negava el pa i la sal a la nació catalana. Em consta que el primer interessat que així fos va ser l'aleshores president Pujol.

Vaig tenir posteriorment accés al debat Barrera-Pujol de la Fundació Arnau de Vilanova, que aconsello a tothom d'escoltar. Pujol va mentir quan va dir que Irlanda no volia ser independent. Va demostrar la seva intencionalitat malèvola o la ignorància més absoluta. Acorralat per les intervencions punyents de Barrera, va dir quelcom comprensible però inacceptable, que fa pensar quan va dir que «cal estar disposats a posar 900 morts sobre la taula» (suposo que es referia als morts d'ETA).

Fa poc ha intervingut en una jornada al monestir de Sant Benet de Bages acompanyat de Felipe González i Miquel Roca –que sempre riu i no sé exactament de què–. Es va parlar de la manca de lideratges en el món i al nostre país. Com Diògenes, varen buscar en el firmament polític actual líders vàlids i valents per resoldre els problemes que ens preocupen.

Suposo que tant González com Pujol eren conscients que havien estat líders d'un cert gruix en un cert moment, i jo hi afegiria que el president de CDC encara està exercint com a tal. Al meu entendre, és un llast insuportable perquè el pitjor que li pot passar a un país és tenir un líder essencialment equivocat i, com ell, lliurat al centralisme i als poders fàctics.

No ens enganyem, Pujol no és ni ha estat l'home que necessitava el país, el líder per la plenitud nacional, i ho estem pagant molt car. Avui Catalunya està acorralada a les cordes pels anys eixorcs de comandament de CiU i els desencerts dels successius tripartits.

A la seva proverbial egolatria –Pujol té la dèria, letal per a nosaltres, de manar i res més– cal afegir-hi la desgràcia de ser un mal estrateg que avui encara controla un partit «nacionalista» amb un electorat fidel que malauradament el segueix, com vàrem fer molts de nosaltres durant massa temps, encegats per la seva personalitat i prestigi.

No veig que la rectificació entri en els plans del pujolisme, ans al contrari. Sempre aprofita la més petita avinentesa per atacar l'independentisme i descarta cap consideració de culpa. Quina llàstima!

Estic segur que Catalunya i la seva necessària independència té amb ell l'enemic a casa i que per a ell el seu fracàs més dolorós seria que Catalunya, de la mà de les noves generacions, se'n sortís. S'hi fa amb les dents quan veu que algú s'escapa del seu guió i li pot esmenar la plana, per això està molestant permanentment, posant límits al jovent, que té tot el dret de reclamar la independència.

Ens vol fer creure que la culpa de tot, és clar!, és dels altres; que deixi en pau els independentistes, siguin de dretes o d'esquerres, perquè, «lentament però inexorablement» reeixiran en la seva valenta i difícil tasca.