El passat 29 de juliol Antena 3 va estrenar la sèrie 700 euros: diario secreto de una call girl, basada en el món de la prostitució de luxe. Una temàtica que ja va explotar recentment l'exitosa Sin tetas no hay paraíso, a Telecinco. Una mena de serial sobre el narcotràfic que no puc valorar, perquè no l'he vist, tot i que intueixo que m'hagués irritat considerablement (no em vull ni imaginar el rosari d'estereotips masclistes que s'hi devien reproduir). Una meretriu d'obligada referència és Paz, de la sèrie Aída. En aquest cas, una professional del sexe que viu a Esperanza Sur, un barri d'extraradi d'audiències milionàries. Més d'una vegada he pensat que, en aquesta sit-com, es frivolitza de manera important el tema del sexe i, sobretot, el de la prostitució. Tot i les misèries implícites en el treball sexual, a Paz se la veu prou equilibrada, vivint amb comoditat si la comparem amb Aída, que és l'escarràs de la família i sempre va de corcoll.

Per descomptat, el personatge de Paz no lliga gens amb la meva experiència clínica ni amb els problemes que afecten les dones que viuen de la prostitució. Moltes pateixen depressió, greus trastorns d'ansietat, relacions afectives violentes i problemes d'addicció (principalment a l'alcohol i a la cocaïna). Això sense parlar de les extorsions o d'altres problemes de salut, relacionats amb les malalties de transmissió sexual. Em temo que a 700 euros... tampoc es farà esment d'aquest sofriment, sinó que més aviat es posarà en relleu el glamur i la important suma de diners que es poden guanyar per dur a terme uns serveis que es desenvolupen amb relativa tranquil·litat. En el primer capítol, ja em va semblar que presentaven la prostitució de luxe com una alternativa ben plausible a la precarietat laboral. Com a psicòloga, em preocupa com poden interpretar les noies adolescents aquest estil de vida, tan desconnectat de la sòrdida realitat de la prostitució. Pel que fa als nois, crec que se'ls educa novament en la cosificació de la dona, un aspecte que hauria d'estar més que superat i que, com se sap, fomenta la violència de gènere. La presència televisiva d'aquestes «felices prostitutes» és una forma més de promoure el sexe com a simple transacció comercial. Si a tot això hi sumem una migrada educació afectiva, el resultat és un analfabetisme sexual de primer ordre. Un fet prou contradictori, tenint en compte que ens bombardegen sense parar, a través de múltiples pantalles. Una altra contradicció la trobem en el fenomen que apunta la psicoanalista francesa Marie-France Hirigoyen (Las nuevas soledades, Paidós, 2008). En el seu nou llibre, la psicòloga es fa ressò de la greu crisi per la qual travessa el món de la parella i el creixent nombre de persones que viuen en solitud. Pel que sembla, a l'ingent mercat del sexe hi va unida una major dificultat per vincular-nos de manera duradora amb els altres. No serà que estem magnificant i hipertrofiant el sexe? No s'ha convertit, el sexe, en una mena de déu postmodern al qual rendim culte tothora? Qui sap si l'hauríem de batejar com el nou opi del poble… En tot aquest assumpte, no crec pas que es tracti de criminalitzar els espectadors de determinades sèries, ni els programadors televisius, ni tampoc les dones que es prostitueixen, ni tan sols els usuaris de la prostitució.

Tots estem dins de la mateixa peixera i, en certa manera, en som tant víctimes com responsables. Amb tot, crec que és absolutament necessari prendre mesures pel que fa a la nostra salut sexual, perquè els estereotips sexistes i buits de sempre ens empobreixen considerablement la vida.