A l'artesà i maquetista Chema Vidal se li ha girat feina des que un responsable de la Comissió de la Dignitat va travessar la porta del seu taller i li va ensenyar una antiga estatueta de resina que una dona havia guardat del temps de la República. «Ho volem recuperar com a símbol i necessitem que ens en faci unes quantes.»

Des de llavors Chema Vidal no ha parat ni un minut. «És impressionant. Des que la Comissió de la Dignitat en va fer una presentació a Lleida, a l'abril, que no han parat d'arribar-me noves peticions i encàrrecs.» Moltes per internet. D'altres, per telèfon. «N'hi ha que han baixat expressament de Palamós a Barcelona per buscar una figureta d'aquestes.» Chema Vidal calcula que en els últims dos mesos n'ha fet un miler. Però en vindran més. El Museu d'Història de Catalunya n'ha demanat uns exemplars de mostra i els han inclòs en una exposició. La Universitat Catalana d'Estiu (UEC) n'ha fet un encàrrec nombrós, com a obsequi a professors i conferenciants, i diversos ajuntaments d'arreu del país s'han posat en contacte amb ell per demanar-ne alguna remesa, també per fer d'obsequi institucional. «Però del que em quedo parat és de la reacció de la gent particular, i sobretot molts joves, que tot i que no van conèixer l'origen de la figura me'l vénen a demanar i se'l fan seu.»

PROPAGANDA CATALANISTA I ANTIFEIXISTA
La figura representa El Més Petit de Tots: el nen protagonista de la cançó Els tres tambors que el 1937 l'escultor Miquel Paredes va convertir, per encàrrec del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, en la figureta d'un nen vestit de milicià que crida a lluitar contra els feixistes amb un puny alçat i una senyera catalana a l'altra mà. El Comissariat també va encarregar a la dibuixant Lola Anglada un conte a partir d'aquest personatge, que es va ser molt cèlebre aquells anys.

El poeta Pere Quart també va participar en la construcció d'aquest símbol catalanista de la Guerra Civil, posant una nova lletra a la cançó, més acord als temps bèl·lics i revolucionaris de l'època: «Si n'eren tres germans, que van a la caserna, tots tres canten a cor: Volem guanyar la guerra!», començava la primera estrofa.

D'aquesta figureta es van fer en el seu moment 60.000 còpies, es van posar a la venda a 3 pessetes, i els diners que recaptava el Comissariat de Propaganda els destinava a sufragar despeses de la guerra.

Durant el franquisme se'n van destruir la majoria, ja que molts propietaris van voler eliminar aquelles coses que poguessin delatar les seves afinitats polítiques davant de les noves autoritats feixistes. Ara, la Comissió de la Dignitat, promotora de la lluita pel retorn dels documents robats per les autoritats franquistes durant la repressió posterior a la Guerra Civil, ha volgut recuperar aquest símbol, i la fabricació de noves estatuetes exactament iguals que les originals forma part d'aquesta campanya. «Avui continua representant el nostre poble i el seu esperit de lluita amb la voluntat de ser respectat, és un símbol de la dignitat de Catalunya», expliquen des de la Comissió de la Dignitat, que des de fa setmanes dedica un espai destacat del seu web a explicar i promocionar aquest símbol.

HOMENATGE A L'ESCULTOR MIQUEL PAREDES
La Comissió de la Dignitat també està aprofitant la recuperació del símbol d'El Més Petit de Tots per difondre la figura de l'escultor que la va fer, Miquel Paredes i Fonollà (Barcelona, 1901, Ceret, Vallespir, 1980). Format a la Llotja de Gràcia, Paredes va participar en exposicions col·lectives a Barcelona durant els anys trenta i a Madrid va guanyar el seu primer premi en un concurs per trobar una figura al·legòrica de la República. Durant la Guerra Civil va col·laborar amb la Generalitat en la realització de monuments efímers i de propaganda, com els que es van aixecar en agraïment als combatents republicans a la plaça de Catalunya de Barcelona. Exiliat el 1938, va treballar en pobles del Rosselló fent monuments als morts de la guerra. Després va treballar fent dissenys per a una fàbrica de nines i va arribar a donar classes d'escultura a l'escola de belles arts d'Orleans. Va morir, en la pobresa més absoluta, el 1980 al Vallespir.