L'execució dels condemnats, així com els detalls dels crims que havien comès, eren al segle XIX un dels passatemps preferits dels catalans, i aixecaven tanta expectació com a hores d'ara ho fa el futbol, la premsa rosa o bé alguns serials de televisió. El compliment de les sentències de mort, habitualment en places o llocs cèntrics dels municipis, eren un espectacle que aplegava una multitud de gent. En una època en què l'índex d'analfabetisme era molt alt, les narracions populars dels romanços i les il·lustracions eren el principal mitjà de transmissió dels successos. Encara que limitada al sector de població més instruït, la premsa també en feia ressò i, en aquest sentit, tampoc no escatimava en detalls escabrosos.

Ara, Cossetània Edicions acaba de publicar Crims a la Catalunya del segle XIX, que recull onze dels assassinats que més atenció van generar a l'època. L'autor, Manuel Bofarull i Terrades (Badalona, 1923), confessa que li agrada molt «la sang i el fetge» i que, per documentar-se, s'ha valgut d'una de les seves principals aficions: ha «remenat» arxius històrics. A banda, també ha anat in situ als llocs on, segons la premsa i els romanços del moment, es van produir els fets.

El primer capítol del llibre, Parricidi a Lleida, narra el cas d'una dona que va matar el marit i que va ser condemnada a la mort al garrot. A Procés de trabucaires, disset homes són sentenciats pel segrest i mort de tres homes que anaven en diligència i que van ser interceptats a Tordera. A Crim a les vinyes del Priorat, els penats són tres, dues germanes i el marit d'una d'elles, acusats d'haver matat l'espòs de l'altra. El quart capítol, Els lladres del pou, tracta del cas d'onze persones que van ser executades per haver orquestrat el segrest de cinc homes rics, entre els quals hi havia l'alcalde de Sants. Segrest i mort d'en Gallifa explica el rapte i assassinat del tinent d'alcalde de Mataró, a mans del seu masover i de diversos còmplices. Crim a Sant Fruitós del Bages narra el pla maquiavèl·lic d'un jove que encarrega a uns sicaris que matin el seu pare per poder-se-li quedar la fortuna. A Vuit garrotats i la torna, s'explica l'engany de vuit homes que, disfressats de mossos d'esquadra i amb un capità, van assaltar una masia d'Olesa de Montserrat. Els policies falsos van cremar el pare i fill, que va morir al cap d'un temps perquè havia quedat ferit molt greu. A banda dels vuit sospitosos, les autoritats van fer executar un líder obrer, acusat –sembla que falsament– d'haver maquinat la trama.

Un dels crims que més ressò va tenir a l'època, tant per la quantitat com per la joventut de les víctimes, és el cas de Les noies de Folgueroles. Els assassins són dos nois, un dels quals actua enrabiat perquè ha renyit amb la xicota. Precisament, una de les víctimes és aquesta noia, que va ser assaltada amb cinc companyes més quan sortien de treballar de la fàbrica, a Roda de Ter. Els agressors van apunyalar cadascuna de les joves i van abandonar-ne els cossos pensant que les havien mort totes. «Eran las dos de la noche y empezava ya a llover, marcharon los asesinos guiados por Lucifer», recorda el romanço. Tres, però, van sobreviure i van delatar els homicides.

Un altre cas que va generar molta expectació es narra a Nit al carrer de l'Aurora, en què un home mata la fillastra amb el beneplàcit de la mare. Tots dos van ser indultats. El penúltim capítol es dedica a l'assassinat d'un cobrador de banca, crim pel qual es van condemnar al garrot tres homes a qui, finalment, se'ls va commutar la pena per la cadena perpètua. I, finalment, Sang al santuari de Foix parla de l'assalt i assassinat d'un capellà a Torrelles de Foix. Es van sentenciar a mort quatre persones, entre elles una dona de confiança del rector.