L'any 1995 va sortir publicada una novel·la titulada El món de Sofia. Era una novel·la que tractava, tenint com a base una historieta d'intriga, de la història de la filosofia. Només començar, l'autor, Jostein Gaarder, hi diu això: «Qui no pot aprofitar-se de tres mil anys d'història viurà a les fosques la resta de la seva vida.» Potser això ja era una espècie de predicció de la utilitat que pot tenir la filosofia en les nostres vides. Des de llavors fins ara, en el nostre país, la filosofia ha anat perdent pistonada. En l'actualitat quasi ha quedat relegada, en els plans d'estudis, a una espècie de ventafocs.

Els diferents governs que s'han anat succeint amb el pas del temps, tant els governs de progrés com els governs més aviat conservadors, han anat deixant la filosofia reduïda a la mínima expressió. Això mateix és el que volen fer ara amb el català i el castellà. Parlen de manca de comprensió lectora dels nostres alumnes, i no se'ls acut res més que suprimir hores de català i de castellà, i de filosofia, que són assignatures que poden ajudar els nostres alumnes a fer millor aquesta comprensió lectora. On volen anar a parar?

El cert és que l'educació, avui dia i des de ja fa un cert temps, sembla un calaix de sastre on tot té cabuda. Cada curs ens introdueixen canvis nous, que fan anar malament tothom. Els que manen volen una educació «d'excel·lència», com recordo que va dir l'actual conseller d'Educació de la Generalitat de Catalunya, però el cert és que cada dia que passa s'esforcen per fer-ho més malament. Com es pot exigir una educació d'excel·lència –penso que ja és prou bona, gràcies als companys mestres i professors que s'hi esforcen cada dia– des d'una política de mediocritat? Potser si fessin un tomb per les aules de Catalunya, potser si demanessin el parer a la gent que cada dia s'esforça per fer la seva feina ben feta a les aules, veurien que amb la seva política de marejar la perdiu un any rere l'altre no aconseguirem una educació d'excel·lència.

Tornant a la filosofia, vull dir que sembla que sigui la dolenta de la pel·lícula. Ara introdueixen una assignatura anomenada educació per la ciutadania com a mesura per intentar pal·liar la violència i els mals comportaments que s'observen en determinats alumnes. Mirin, senyors polítics, una assignatura com la filosofia també pot servir, a través dels textos dels diferents autors, per veure quins són els comportaments desitjables i quins són els comportaments rebutjables en la nostra societat. Filòsofs com ara Plató, Aristòtil, Kant o qualsevol dels tants i tants altres que ens ha donat la història ens poden ajudar a fer una reflexió amb els nostres alumnes sobre els temes que més els i ens poden preocupar en relació amb la manera de ser i de comportar-se dels nostres alumnes.

Però sembla que, com gairebé sempre, la política va per un costat i la societat per un altre. Ara també ens volen privatitzar l'educació. Però què s'han cregut que és, l'educació? L'educació mereix un acord profund entre totes les forces polítiques d'aquest país. Però no un acord excloent d'alguns, a l'estil de Convergència i Unió, sinó un pacte de tots amb tots. No creuen que seria molt més assenyat? Per cert, l'educació dels nostres alumnes és quelcom molt més important del que vostès es pensen. No és una qüestió que un dia un senyor s'aixequi i digui que ha tingut una idea, i així ho anem fent un any rere l'altre. És quelcom molt més important, és el futur d'un país. Penso que l'educació, gràcies als seus professionals, funciona molt bé; si us plau, senyors polítics, no feu els possibles per espatllar-ho tot.

Senyors polítics, els ho demano si us plau: haurien de fer quelcom perquè no acabem tots pensant com Josep Pla i com Friedrich Nietzsche. Pla era un profund crític de la tasca dels polítics, i afirmava que no havia estat mai capaç de comprendre l'interès que susciten els polític, perquè en qualsevol altre estament hi ha gent de més valor. Nietzsche afirmava que la política és el camp d'acció de cervells mediocres. Sense l'ànim de generalitzar, ni de bon tros, ni tampoc d'ofendre ningú. Però s'han plantejat per què en cada contesa electoral hi ha menys participació? Alguna cosa deu voler dir, això.

Potser, doncs, que ens posem les piles d'una vegada. Tants canvis no poden ser bons. L'educació és molt important, molt més del que vostès es pensen. Potser ja ha arribat l'hora de demostrar-ho. I no precisament a través de marejar la perdiu amb tants canvis, tampoc de la privatització del món de l'educació, sinó de veure quina seria la millor manera d'arribar a un gran pacte per una cosa tan important com és l'educació del nostre país. Estem a prop de l'excel·lència i no volem tornar a caure en la mediocritat. Per aquest camí de canvis i de privatització segur que anirem enrere. Jo penso que s'hauria d'anar cap a la consecució d'un pacte de totes les forces polítiques per l'educació, però no un pacte per una llei com la que ara s'han tret de la màniga. Penso que hem de lluitar per l'educació del nostre país, però també penso que potser una vaga no és la millor manera. Hauríem de fer altres accions a través de les quals poguéssim demanar al Departament d'Educació que no només no volem aquesta nova llei, sinó que d'una vegada reivindiquem la dignificació de la figura dels mestres i professors del nostre país.

Per acabar, vull agrair a la gent, als professionals del món de l'educació, tant a secundària com a primària, la seva gran i diària tasca amb els alumnes, la seva dedicació abnegada a potenciar els coneixements dels nostres alumnes, i els vull encoratjar a continuar lluitant per ser com són i a continuar aquesta tasca d'educació que fan dia a dia.