Comencem per l'evidència: en educació, Catalunya necessita millorar. No m'estendré en les dades, prou conegudes, que justifiquen aquesta necessitat. Comparteixo la idea que cal evitar una xarxa escolar dual que amenaci la nostra cohesió social i també la necessitat d'un fort increment pressupostari per arribar a la mitjana que la Unió Europea dedica a educació. Jo mateixa, com a diputada al Congrés, vaig presentar una esmena en el procés d'elaboració de la LOE per incorporar-hi aquest objectiu.

És una necessitat de millora que exigeix un gran acord polític i social per fer-la possible. Aquest és l'esperit amb què es va subscriure, al març de 2006, el Pacte Nacional per a l'Educació. Poc després, el nou Estatut reconeix, per primer cop, la capacitat de legislar des de Catalunya en educació. Per tant, per fer camí, tenim el consens necessari (el Pacte) i l'instrument d'intervenció que ens cal (l'Estatut).

Compartim la idea que cal una llei d'educació de Catalunya i també la idea, expressada pel conseller d'Educació, Ernest Maragall, que ens cal una llei de país, duradora en el temps, que ens permeti avançar en equitat i en excel·lència, que ens permeti avançar alhora en termes educatius i de cohesió social. Però, tot i compartir intencions, alguns no acabem de compartir el camí que s'ha emprès, negligint un bagatge que considero imprescindible: temps, companyia i confiança.

Temps, per construir consensos polítics i socials sòlids, capaços de respectar i incorporar allò millor de la complexa realitat educativa en què vivim, i també de resistir pressions que qüestionin la necessitat de construir un servei públic educatiu universal i equitatiu. Hi hauria d'haver, per tant, una cura especial de la conselleria a no apressar calendaris.

Companyia, perquè hi hem de ser tots. Hi hem de ser totes les administracions, els partits, els professionals docents i dels diferents àmbits de l'educació, els sindicats, hi ha de ser el conjunt de la comunitat educativa, hi han de ser tant els centres públics com els concertats, que hauran de ser finançats amb els mateixos fons públics per treballar amb les mateixes responsabilitats socials. Hi hauria d'haver, per tant, una actitud més dialogant de la conselleria, buscant mantenir la representativitat que el Pacte va assolir.

Confiança, per saber i compartir el full de ruta, perquè ens creguem cada passa del camí, evitant sorpreses o moviments en fals, sabent que tothom és reconegut i escoltat, que les decisions són participades i basades en una clara coresponsabilitat. Faria bé d'evitar la conselleria camins que només ella coneix, o on només ella marca el ritme o les fites, com ara la qüestionable experiència pilot de centres per a nouvinguts que desconeixíem fins i tot els mateixos companys de govern del conseller.