Estrenem l'Any Rodoreda. Habituats com estem a la successió de dies mundials i d'anys de, moltes d'aquestes celebracions desperten indiferència en bona part de la societat. Si bé aquesta mena d'efemèrides ajuden a divulgar personatges o temes d'interès social que d'altra manera passarien desapercebuts, solen tenir també un efecte efímer, igual com passa amb les maratons o les apagades puntuals de llum per protestar contra el malbaratament d'energia. Està bé celebrar la cultura; però potser no ho és tant haver d'esperar cap celebració perquè es reeditin les obres d'un autor que es considera un clàssic. Sembla que, en aquest cas, l'Any Rodoreda ha forçat la publicació de les Obres completes de l'escriptora. Només per això ja haurà valgut la pena. Perquè, al capdavall, les celebracions són eficaces i delatores; delatores de l'oblit en què cauen la resta de l'any o de la vida. Ens fan més conscients de la quantitat de coses que ignorem. Amb elles intentem posar pedaços als buits culturals que tenim. O potser la qüestió és una altra: a mesura que anem donant menys importància a l'estudi de les humanitats, a mesura que Ensenyament retalla hores de llengua en el batxillerat, fem veure que ens interessa la memòria cultural. Paradoxalment, l'administració promou celebracions dedicades a escriptors i, al mateix temps, vol eliminar la literatura de les classes. No és una anècdota, és un fet que retrata la complexitat del món en què vivim i el llenguatge que circula per l'ambient. Tots hem sentit en alguna ocasió que «l'estudi d'assignatures d'humanitats no serveix per a res, roba hores a la tecnologia, no té sortides professionals, etc., etc.». Pot ser. Però també és cert que reduir el món a l'aplicació tecnològica a seques suposa un immens perill. A la vida, l'equilibri és essencial. Cal superar la vella i absurda dicotomia de «ciències o lletres». Hi ha una generació de joves –els que ara tenen vint-i-escaig anys– que ja se n'adonen, d'això. Un dia ve un fill i et diu: «Per què no ens han ensenyat literatura universal a l'institut? Tampoc no sabem gaire res d'història ni d'art.» Probablement el nostre fill s'ha fet conscient que per comunicar-se visualment cal saber ordenar les idees i les paraules i, sobretot, tenir una base cultural sòlida que, en bona mesura, s'adquireix llegint. Potser els dies mundials i anys de serveixin per amagar llacunes i ens permetin anar delegant la cultura personal i intransferible als organismes públics... Deixo la reflexió en l'aire. De fet, no és d'això que volia parlar en aquest article. L'Any Rodoreda m'interessa. M'interessa per diverses raons. Primer perquè Mercè Rodoreda és un exemple de les poques escriptores que han aconseguit formar part de l'anomenat «cànon literari» català.

Segon per la seva capacitat de traduir en paraules el llenguatge de l'ànima. Ella va viure la «revolució femenina» (terme limitador per al qual no trobo substitut) que va marcar el segle XX i va «dansar per un camp de mines», per utilitzar una expressió de la crítica i professora nord-americana Annette Kolodny que, als anys vuitanta demanava la incorporació de més obres d'escriptores en els cànons literaris occidentals, per compensar el fet que les dones haguessin estat ignorades –també en literatura– al llarg de molts anys.

Una tercera raó és la coincidència personal amb part del territori literari que inspira algunes obres de Rodoreda. Les Gavarres cobertes d'aulets –alzinars– de sureres i l'escenari de Romanyà de la Selva centrat en el jardí del Refugi, on ella va escriure Mirall trencat, Viatges i flors o Quanta, quanta guerra són també la meva arcàdia infantil a Celrà, sota la muntanya majestuosa dels Àngels. El país és petit i té aquestes coses: compartim llocs comuns, territoris de l'ànima. Són paisatges amb pes decisiu en la nostra vida, en les nostres obres creatives i en la nostra salut (deu ser per això que cada cop són més nombroses les veus que alerten sobre la destrucció del paisatge, de les nostres arcàdies, d'aquests locus amoenus). El territori literari de Rodoreda, en el seu retorn a Catalunya, no va ser la Barcelona sorollosa sinó un poble de vegetació exuberant al bell mig de les Gavarres. Allà, a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, sota la protecció d'una casa solitària envoltada de jardí i de bosc, crearia el mite d'una Barcelona llunyana.

Just en aquella època vaig coincidir amb l'autora d'una manera un pèl estranya. Devia ser pels volts de Nadal, probablement el 1981. Ella sortia d'una gran superfície propera al Portal de l'Àngel. La vaig reconèixer de seguida. Hauria volgut aturar-la, improvisar una salutació, però ella va passar pel meu costat, lleugera i esmunyedissa com una exhalació, i no li vaig voler tallar l'aire. Hauria estat absurd barrar-li el pas per preguntar qui sap què, i perdre'm la simple contemplació de la sortida. L'Any Rodoreda m'ha retornat aquell record. Estarà bé celebrar una autora que ha sabut representar amb intensitat el món interior, ric i divers, tan difícil d'explicar en cada persona. Se m'acut que les flors i la presència del jardí, sempre ordenat i bell –el de Mirall trencat, com el de la casa de Romanyà– no representen tant el món de la infantesa sinó la consciència enfront el desordre de la selva. Se m'acut que les flors de Mercè Rodoreda exemplifiquen l'obra d'art amb què ens podem identificar; ja que, en definitiva, tots construïm la pròpia existència, una obra d'art única, personal i alhora compartida.

Entre els noms de Rodoreda i Romanyà hi ha un inici fonètic coincident. No puc evitar d'imaginar-me que Rodoreda derivi del verb rotare o rodar i Romanyà provingui de remanere o romandre. Només així Mercè Rodoreda, cansada de voltar món sota pena d'exili, podia decidir romandre per sempre a la seva arcàdia. Una vegada més, el territori Rodoreda dóna per molt.