Les posades en escena de Bertold Brecht podien ser molt austeres. Els actors no deixaven l'escenari quan els tocava sortir, seien sobre un banc, esperant d'haver de tornar a jugar. Els espectadors els veien esperar i, així, Brecht aconseguia aquell efecte de distanciació que se suposava que impedia als espectadors d'identificar-se als personatges.

Brecht volia adreçar-se a la ment, no als sentiments, i lluitava contra la identificació que crea un efecte d'empatia i allunya els espectadors de la seua vida real, dels seus problemes i de les ganes concretes de resoldre's. Avui, l'anti-Brecht és president de la República francesa. Nicolas Sarkozy actua per crear una identificació màxima en els espectadors-electors, fa de la seua vida privada barrejada a la seua funció oficial un teatre permanent, un espectacle non-stop.

«No us perdeu les meues aventures», sembla que murmuri als ciutadans. La seua implicació personal en una quantitat enorme de temes habitualment tractats per ministres, la seua mobilitat mai vista a través del planeta per intentar resoldre crisis greus, per vendre la tecnologia francesa a dictadors o per consolar víctimes d'accidents, l'han transformat en una mena de personatge cinematogràfic, sobre el qual les hores d'avió no tindrien cap seqüela fisiològica, capaç de parlar de tot amb qualsevol, disposat a implicar-se físicament per ser present allà on calgui, i sempre amb el mateix somriure pugnaç.

El tomb hollywoodià que ha fet la seua vida sentimental és, doncs, una conseqüència lògica de tot plegat. Amic d'estrelles del cinema, de la televisió, de la cançó, de l'esport i de les finances, Sarkozy per força havia d'enamorar-se d'una dona ja famosa. En la llista de candidates possibles, ningú no s'hauria atrevit a fer-hi figurar Carla Bruni, però la seua bellesa, els seus orígens aristocràtics, la fortuna de la seua família, el seu talent artístic i el seu passat amb Mick Jagger són uns al·licients als quals és difícil resistir. Sarkozy és ara allò que a França s'anomena, amb un mot anglès, un people, algú capaç d'interessar tant per la seua vida pública com per la seua vida privada. Els espectadors segueixen els seus afers de cor com seguien els de la princesa Diana, i així obliden durant una estona els seus problemes personals. El procés d'identificació està en marxa, com podria ser amb Brad Pitt o George Clooney. La diferència és que aquesta identificació no es concreta amb contractes mirífics, es concreta –es concretarà– amb butlletes de vot. Votar Sarkozy ja no serà votar en favor d'una política, serà votar perquè continuï el serial, serà per saber qui vindrà després de Carla Bruni i per saber quins altres ostatges intentarà alliberar.

Sarkozy no vol guanyar una elecció, vol evitar que els francesos facin zàping.