En una entrevista per a una televisió d'àmbit estatal li van preguntar al cantautor Joan Manuel Serrat en quin idioma li agradava més cantar: en català o en castellà. Ell va respondre, amb tota la naturalitat del món, però a la vegada d'una manera contundent, que a ell li agradava cantar «...en aquel idioma que usted me quisiera prohibir». La resposta em va semblar impecable i des d'aleshores he fet servir aquesta anècdota en moltes ocasions per posar-la d'exemple del que crec que ha d'ésser l'ús normalitzat de les dues llengües que són oficials (i naturals) a casa nostra.

En la pràctica ( i ara parlo per mi) quan s'ha donat el cas d'haver d'intervenir professionalment a l'Audiencia Nacional, ni jo ni els meus clientes hem tingut mai cap problema. Com que som uns privilegiats i dominem els dos idiomes oficials a Catalunya, ens hem expressat amb tota naturalitat en castellà i així els professionals que no tenen la sort de conèixer dues llengües (pobrets) segur que han admirat la nostra cultura lingüística i qui sap si –amb una certa enveja– no s'han sentit una mica en inferioritat de condicions per haver-nos d'agrair la nostra tolerància i comprensió cap a la seves carències idiomàtiques.

Ara bé. Si jo hagués decidit, amb la mateixa llibertat amb què optava pel castellà, fer ús del dret a parlar en català perquè em trobo en un Tribunal de Madrid que té jurisdicció a tot l'Estat espanyol, i algú s'hagués atrevit a prohibir-ho, aleshores tot hauria canviat. Jo hauria reaccionat com en Joan Manuel Serrat (o com els dos joves de Girona) i sense cap mena de dubte m'hauria entestat tossudament a parlar en català. Per pebrots i perquè hi tinc tot el dret.

Dit això també vull dir que la conducta del jutge de l'Audiencia Nacional Sr. José María Vázquez Honrubia va ser, des del meu punt de vista, una flagrant il·legalitat que estic convençut que provocarà (prèvies les bones arts processals de l'amic Benet Salellas) que el Tribunal Suprem revoqui la sentència i obligui a repetir el judici (amb un altre jutge, evidentment) i permeti als imputats utilitzar el català amb normalitat.

Aquest dret a parlar en català en un Tribunal que té jurisdicció a tot el territori estatal és tan evident i conegut per qualsevol jurista mínimament preparat que només l'obcecació o el menyspreu premeditat cap a una llengua que és considera estranya (també estrangera, Sr. jutge?) podria explicar la conducta del magistrat.

I si estem tots d'acord que el jutge havia de saber que els acusats podrien fer ús del català i, malgrat això, ho va prohibir, aquest comportament mereix, segons la meva modesta opinió, una explicació inequívoca des del món del dret: el Sr. jutge podria haver comès un delicte de prevaricació voluntària perfectament previst i sancionat a l'art. 446 del Codi Penal, o bé, en el millor dels casos, un delicte de prevaricació imprudent de l'art. 447 perpetrat «per ignorància inexcusable» (sic del Codi Penal).

O sigui, que els Srs. fiscals que estaven de guàrdia el passat 20-N a Madrid ja saben el que poden fer. No cal que esperin que algú interposi una querella o una denúncia. Poden actuar d'ofici i, amb la mateixa celeritat que van tenir per empaperar els incendiaris gironins, obrir diligències penals al jutge Sr. José María Vázquez Honrubia per investigar si va cometre un delicte de prevaricació quan va impedir que uns ciutadans parlessin en la llengua oficial que lliurament havien escollit. Mireu si n'és, de fàcil, tot plegat.