En Venturini va comprar una palmera de dàtils confiat que algun dia la seva parcel·la esdevindria rica com un oasi. I ara observa desconcertat aquells penjolls grocs que mai no lleven ni un trist ramell de dàtils. Que estrany que no hagi llegit Fra Agustí. El savi de Banyoles i de Perpinyà explica perquè la majoria de datilers de jardins, masos i parcs no fructifiquen. «Si voleu que lo palmer femella fassa molts Datils, haueu de plantar prop dell Palmes mascles (...) Aquella veyndat, fa que la virtut dels mascles passa a la famella, per la comestio del vent.» I: «Los palmers se crian en lloch ahont toca lo ayre calt, y no volen terra freda, volentse plantar en terra polvorosa, y amorosa.»

Si en volen treure profit, poden privar del sol la fulla d'una brotada tendra, perquè engrogueixi. Llavors, si són destres amb les mans poden treballar aquestes fulles i fer la palma del diumenge de Rams. I, si són uns balbs, que ho deixin i llueixin el palmó i prou. De la fibra de les fulles, els que tenen bones mans en fan cistells, cordes i estores.

També poden extraure la saba de la palmera, lagmi, que és dolça i es pot beure. Quan es fermenta, se n'obté vi de palma, que es pot destil·lar per obtenir-ne l'àrac.

Els dàtils tenen més bona reputació avui, perquè és una de les fruites calòriques més digeribles, i perquè és una llaminadura saludable i amb molta vitamina B que facilita l'assimilació dels sucres. Fa segles era una fruita pocs valorada: danyosa per a la salut i que cria mal de cap. Malgrat això, de la Bíblia en sortien cants elogiosos: «Ets esvelta com una palmera,/ els teus pits en són els raïms./ Jo m'he dit: em vull enfilar a la palmera,/ n'agafaré els ramells.» I malgrat el rei Salomó, els clàssics tenien quasi totes les varietats per indigestes. Avenzoar, allà al segle XII, la recomanava només per a les persones que fan treballs pesats, per a la gent cansada i per a les que mengen poc, ja que per a ells serien poc nocius. I els romans n'alimentaven esclaus. I els àrabs més pobres s'han alimentat a base de dàtils i llet de cabra; i han viscut anys i panys sense patir malalties lletges.

Els vegetarians han estat grans difusors del consum de dàtils. Abans dels macrobiòtics, recordo molts prejudicis culturals cap al dàtil. Recordo molta gent que no en menjaven perquè feia moro; recordo que camuflaven la seva afició amb una mica de cansalada fumada, altrament dita bacó, per reforçar el seu cristianisme ateu. M'agraden sols i amb cansalada virada.

Els dàtils frescos d'Israel o els confitats de Tunísia són fantàstics, com els famosos del Baix Vinalopó. Platina ja elogia els de Judea; Dioscòrides elogia els d'Egipte. Però ara toca patir. Les plantacions de datilers i, sobretot, el palmerar d'Elx estan amenaçats: s'han trobat exemplars infectats de larves de l'escarabat morrut roig (Rhiynchophorus ferrugineus Olivier), un coleòpter que pon els ous a l'interior del tronc de la palmera i el perforen per alimentar-se'n.

Qui vulgui saber més sobre el fruit dels penjolls de la palma, per no dir tot, ha de recórrer a un dels més gran treballs del món antic, anar al llibre XIII de la Història natural, de Plini el Vell. Oh, Rei!

Dàtil

Fruit de la Phoenix dactylifera, arbre de la família de les palmàcies originari de la mediterrània: uns la creuen del nord d'Àfrica, des d'Egipte fins al Magrib, d'altres invoquen les restes fòssils a la comarca d'Elx, uns altres parlen de les de Xipre i Creta i els antics ja citen la qualitat de les de Babilònia. La palmera de dàtils, fasser o datiler té les fulles pinnades de color verd grisenc i és una espècie dioica. Sant Isidor de Sevilla va escriure que la palma va rebre aquest nom «perquè és el símbol d'honor de la mà vencedora o perquè té les fulles esteses a la manera de la mà d'un home». I es diu dàtil perquè les baies oblongues comestibles amb un pinyol llarg i prim a dins, eren anomenades dactylus pels antics romans, que l'havien manllevat del grec dactilos, que també vol dir dit.

Margalló

És el Chamaerops humilis, l'única palmera que viu a Europa. Es troba en estat natural a la costa mediterrània occidental, especialment del Garraf fins al sud de la península Ibèrica, i a les Balears. Ibn Wàfid parla del «bargalló cuyt per confortar l estomag». S'havien aprofitat les fulles del margalló per fer-ne escombres. Fa uns dàtils molt aspres, amb un alt contingut de tanins que els fa adients per combatre el ventre fluix.