No tot està espatllat. Ahir a les deu en punt del matí les dues fileres de brolladors que hi ha a banda i banda de l'avinguda de Maria Cristina es van engegar totes a l'hora. En aquell moment dos mons van quedar separats per la cortina d'aigua. A la banda de les voreres, a aquella hora s'inaugurava el Meeting Point, la fira, com el seu nom no indica, destinada a la compra i venda de pisos normalment de luxe. (Tots els pisos són de luxe, hipotecàriament parlant.) A la banda de la calçada, darrere els jocs d'aigua, dues dotzenes d'autobusos recollien els passatgers amb destinació a Gavà o dipositaven a terra els qui en venien com cada dia des que els trens van petar.

Vostès, si són persones viatjades, han visitat aquells països situats generalment a l'hemisferi sud i han vist que moltes vegades al costat d'un hotel espaterrant o d'una zona residencial hi ha tota una estesa de barraques, separada de vegades per una mampara o per una autopista. Els turistes que ho observen diuen del país que visiten que és un país de «contrastos», que és una paraula que no compromet a res i no remou la consciència del turisme organitzat. Jo no diré que els pobres viatgers que s'han quedat sense tren i han d'agafar els autobusos de l'avinguda Maria Cristina per anar a la feina o tornar a casa siguin comparables a uns barraquistes ni diré que els pavellons del recinte de la Fira siguin uns palaus –ni el Palau Nacional no és un palau– però sí que diré que ahir, allà a Montjuïc, Barcelona era la viva imatge d'una ciutat de contrastos. A banda i banda de l'avinguda, als pavellons firals, s'hi situava el país que aixeca pisos amb aquella alegria i mira de vendre'ls amb aquella traça. Al centre, a la calçada, s'hi mostrava el país que s'enfonsa en els fonaments i té dos mesos aturats els trens de la feina i la necessitat.

Podria ser pitjor. En aquest món tot pot ser pitjor. En comptes del Meeting Point el col·lapse dels trens i les fileres d'autobusos haurien pogut coincidir amb el saló de l'automòbil o una mostra sobre la mobilitat. La mobilitat sostenible, evidentment.

Els viatgers dels autobusos van rebre ahir la notícia que haurien de fer aquell trajecte alternatiu durant un mes més, anant tot bé. Com si els haguessin dit Llúcia o com si els haguessin dit vint mesos. Són tan fatalistes que res no els ve de nou ni res no els espanta ni els impressiona i van pujant a l'autobús d'anar i tornar a Gavà amb absoluta resignació i recolliment. En un altre temps s'havien fet manifestacions i casserolades per coses també indignants, però ara els que tenen recursos i capacitat de convocatòria són els que governen i els que governen tenen un mal que no vol soroll, un mal que els és un bé i no el volen perdre. El Departament de Medi Ambient, que està en mans d'Iniciativa per Catalunya-Verds (de vegades les sigles s'han de desplegar per no oblidar-ne el significat) ha començat a posar per les carreteres properes a Barcelona els senyals de trànsit que han de servir perquè els cotxes, anant a menys de 80, desprenguin menys CO2. Tot el CO2 del món és expel·lit per les dues dotzenes d'autobusos al ralentí que hi ha a l'avinguda Maria Cristina, on ningú no hi ha sabut veure cap dirigent d'Iniciativa per Catalunya-Verds ni cap dirigent de res.

Avui la ministra Carme Chacón inaugurarà oficialment la fira Meeting Point. És el que li pertoca, perquè Carme Chacón és ministra de l'habitatge, de la vivienda, i a fe que el seu ministeri està molt anunciat a l'avinguda Maria Cristina: Gobierno de España. Ara bé, Carme Chacón, a més de ministra es veu que serà la candidata del PSC-PSOE, del Montilla-Zapatero, a la circumscripció de Barcelona en les pròximes eleccions generals. Carme Chacón, ¿travessarà avui la cortina dels brolladors per anar-se a interessar pels ciutadans i electors sense trens o serà una unidimensional ministra de l'habitatge que només tindrà paraules d'agraïment i suport als expositors del Meeting Point que construeixen i venen pisos? Serà líder o ministra? Avui ho veurem.

En la paret d'un vagó de metro de la línia 3, la verda, algú hi ha enganxada una estampa de Sant Cristòfol en el moment que el patró dels conductors i de la mobilitat en general ajuda a travessar el riu el Nen Jesús portant-lo a collibè. No sé si es tracta d'un cas de fe o de bon humor però és evident que sense fe i sense humor l'anada i tornada a l'avinguda Maria Cristina, a tocar de la plaça Espanya, no es podria aguantar de cap manera.