Atès que el president Montilla prefereix no demanar ni exigir la dimissió de la ministra Álvarez, en un exercici de partidisme absolutament inèdit en la cambra catalana (el PSC, per si sol, no té majoria al Parlament), resulta profundament insuficient el gest que ha efectuat de trucar al president Zapatero per a dir-li que «això no pot continuar així». I és que a hores d'ara Montilla comença ja a tenir raó quan diu que no pertoca demanar el cessament de la ministra: el que pertoca, a aquestes altures de la catàstrofe, és demanar la dimissió de Zapatero. Si en el moment en què havia de prendre's la decisió de cessament no es va prendre, i estem parlant de fa ben bé dos o tres mesos (o potser més), ara la responsabilitat màxima del que succeeix amb les obres de l'AVE o amb el mal funcionament de rodalies és l'estimat «preZidente». De forma automàtica. Per això Montilla ha d'agafar el telèfon per a demanar-li que dimiteixi i que convoqui eleccions, i no per a comentar-li una situació impresentable que ja fa temps que és prou palesa i evident: d'esvoranc en esvoranc, a un pas de la tragèdia, de retenció en retenció i d'autobús en autobús. Però el que ens trobem és tot el contrari: situat en posició de minoria parlamentària, el nostre president continua entestat a negar-se a demanar cessaments ni dimissions fins i tot pel que fa a les mostres d'incompetència del seu propi Servei Català de Trànsit. És a dir: si ara es produís (com sembla que es produirà) una votació sobre l'assumpte, el principal partit del govern la perdria estrepitosament (sempre, és clar, que ERC i ICV es mantinguin en les seves actuals posicions).

Una cosa semblant succeeix a l'Ajuntament de Barcelona: es demana de forma unànime que s'aturin les obres fins a Sants, però no s'entra a replantejar el traçat que ja fa tremolar les pedres de la Sagrada Família. I de dimissions, l'alcalde tampoc no en vol parlar. La proximitat de les eleccions generals provoca, en efecte, que el perfil propi del PSC en l'àmbit català i en el municipal quedi absolutament desdibuixat. A la cambra catalana, el president del «patriotisme social» i dels «fets i no paraules» no escolta el clam de la resta de partits i escull defensar el càrrec de la ministra. La raó esgrimida (de poca consistència argumental, per cert) és que els governs no demanen dimissions: compte que no comencin a demanar-les els ciutadans.