diumenge, 22 de juliol de 2007
> El canvi climàtic fa perillar els actuals boscos d'alzines i de pins de Catalunya
La seca, una patologia vegetal, amenaça el suro i l'alzina, però sobretot les coníferes de la costa al Pirineu
SALVADOR GARCIA-ARBÓS.
El canvi del règim de pluges i l'increment de temperatures registrats en els últims anys provoquen un dèficit hídric estressant per als boscos catalans, amb conseqüències molt nefastes per a la supervivència d'algunes espècies que es troben als límits geogràfics de la seva distribució. La falta d'aigua fa que la planta entri en un estrès fisiològic, que la debilita i la fa vulnerable a diverses patologies devastadores: fongs i plagues, com ara perforadors, corcs i defoliadors. El responsable de plagues forestals del Departament de Medi Ambient, Mariano Rojo, creu que no hi ha motiu d'alarma per la «seca de les alzines», però creu que els pins estan en perill imminent. El biòleg Josep Maria Riba, patòleg forestal, advoca per adequar la gestió dels boscos al canvi climàtic.
+ Els danys per la Seca afecten sobretot els arbres dels sòls de mala qualitat, de penyes i cingles. Aquesta foto va ser presa fa dos anys a Vilanova de Sau, a les penyes s'hi observen exemplars completament secs. Foto: JOSEP MARIA DILMÉ
|
La seca és el descens del vigor de coníferes i frondoses —d'alzines (Quercus ilex) i del suro (Quercus suber)—, per causa del dèficit hídric, i posa en perill la supervivència de diverses espècies en els boscos que avui ocupen. Els biòlegs Francesc Còrdoba, professor d'ecologia aplicada de la Universitat de Girona i membre de la consultoria ambiental Fractàlia, i Josep Maria Riba, patòleg forestal i ornamental, coincideixen a assenyalar que el canvi climàtic ha estat el desencadenant de la seca. No obstant això, alerten que la gestió dels boscos catalans dels últims decennis ha afavorit el conjunt de plagues que caracteritzen la seca. Riba, un dels principals especialistes del país en plagues forestals, explica els tres paràmetres –predisposants, desencadenants i executors– que afavoreixen l'acció de les fitopatologies als boscos catalans. Com a factors predisposants trobem la densitat de peus elevades, la pobresa i l'estructura del sòl, els pendents del terreny, l'edat dels arbres, l'espècie vegetal, la qualitat de l'estació, la gestió i la qualitat de la zona. Aquests factors són clau perquè qualsevol canvi, biòtic o abiòtic, tingui conseqüències devastadores.
EN EL LÍMIT GEOGRÀFIC.
Comenta que moltes espècies, els avets –Abies i Picea–, els pins –roig i negre– i el suro, que estan al límit de la seva distribució geogràfica en patiran les conseqüències. El cas del suro, per exemple, és paradigmàtic. Propi de les Gavarres i l'Ardenya, de l'Albera i d'alguna àrea de les Guilleries, en tant que endèmic de la Mediterrània occidental, va ser introduït en algunes zones de la Selva interior per ocupar els terrenys més magres, després que la fil·loxera va devastar la vinya conreada en aquestes parcel·les des de temps immemorials. Els factors desencadenants serien la falta de precipitacions i l'augment de la temperatura: el canvi climàtic. El tècnic del Consorci Forestal de Catalunya, l'enginyer de forests Josep Maria Tusell, recorda que la disponibilitat d'aigua ja ha estat sempre un factor limitant de la silvicultura a l'Europa del sud, i no pas la llum, com en els països de més al nord. Els factors desencadenants sumats als predisposants fan disparar l'evapotranspiració, això és la suma de l'aigua que s'evapora més l'aigua transpirada per la planta. Com que aquesta pèrdua d'aigua no es restitueix per la pluja ni pel reg, la planta té estrès hídric i, tot seguit, estrès fisiològic. Aleshores, la planta es debilita i es torna més vulnerable a l'acció dels factors executors. És a dir, les oportunistes plagues i malalties, les quals, per selecció natural, ataquen els exemplars més dèbils. Perforadors, fongs o defoliadors, actua el primer que arriba. Riba fa notar que si les sequeres continuen, els atacs són més virulents, fins que el cicle s'acaba amb executors terminals, com els escolítids, uns petits insectes coleòpters (de 2 a 8 mm de mida) que ataquen les pinàcies: els Ips sexdentatus, principalment a la costa i a la Catalunya central, i els Ips acuminatus, a la Catalunya central i als Pirineus.
Els hàbitats naturals del pi roig (Pinus sylvestris) comencen a partir dels 800 metres d'altura. A partir dels 1.500 metres i fins als 2.000, en ambients alpins, apareixen els pins negres (Pinus uncinata) i els avets (Abies alba). Però a Catalunya, durant molts anys, com es comenta al text principal, s'han fet plantacions al límit de la distribució geogràfica de les espècies. Per això, el responsable de control de plagues forestals del DMA, Mariano Rojo, considera que avui convé estar molt atent a «la seca dels pins». Assegura que el pi roig (Pinus sylvestris) està en perill, ja que està sec des de l'any passat i es troba en mal estat en zones de la Garrotxa, del Vallès Occidental, del Pallars Sobirà, de l'Alt Urgell, de la Cerdanya i d'alguna zona del Berguedà, per sota del límit de la seva altura de distribució. El pi pinyer del Maresme està afectat de la mateixa manera. Per tot això, els exemplars que sobreviuran seran els que es trobin a dins del seu hàbitat natural. El canvi climàtic provoca una mena de desplaçament en altura, impossible de consolidar perquè, a diferència d'èpoques climàtiques anteriors, les variacions de temperatures són massa ràpides. Només es poden controlar les noves plantacions. Precisament, el tècnic del Consorci Forestal de Catalunya, l'enginyer de forests Josep Maria Tusell, aporta dades que reforcen la tesi de Riba sobre el conreu en els límits de distribució geogràfica. Explica que en els llocs on fa quaranta anys es plantava pi insigne (Pinus radiata), avui, com que no hi ha prou aigua, s'hi ha de posar pi marítim o pinastre (Pinus pinaster).
|
)
