La Via Appia Antica és plena de saüquers, des de Ciampino fins a les portes de Roma. És tan sedant com passejar per la via verda que ressegueix l'antic traçat del Tren d'Olot per Vilanna, però el plaer és menys fugaç. Els saüquers florits són de bon identificar; a l'hivern, no: és un arbre desolat i trist, sense gaire interès. A l'estiu, aquells penjolls negres desperten una basarda atàvica: serà un fruit verinós. A la primavera, els saüquers són fascinants. En Quel sempre té raó: a la primavera, entre Sant Jordi i Sant Joan, Roma està al pic.

Dels italians, se n'ha d'aprendre molt, encara. Que tenen saüquers, doncs en fan un licor. I esdevé popular a tot el món. Vet aquí la sambuca. Però compte! A Itàlia també se saben embolicar tots sols, com nosaltres: entenen per sambuca dues menes de licors —o més— diferents: la Sambuca Romana, un destil·lat elaborat amb anís estrellat i aromes de flors de saüc, i la Sambuca, de Civitavecchia, que és un aniset i no té cap rastre de saüc. Originàriament, la sambuca era el resultat de la destil·lació de flors i llavors de saüc, però el nom ha quedat quasi en exclusiva per a l'aiguardent anisat, fet amb llavors de matafaluga o d'anís estrellat. La sambuca també és un instrument grecoromà de corda, semblant a l'arpa, que alguns dels nostres clàssics asseguren que es feia amb tronc de saüquer, cosa força improbable, ja que aquesta fusta és molt ordinària i quasi no serveix ni per fer-ne llenya.

Les branques de saüc eren apreciades, per la mainada de la Garrotxa, per fer-ne sarbatanes i petadores, un instrument quasi bèl·lic. Del saüquer, n'havia dit sempre sabuquer o sabuc, i l'associava al lledoner, el Celtis australis. Són dos arbres imprescindibles a pagès. El lledoner s'ha de posar al costat de solell de la casa; fa una ombra generosa i fresca a l'estiu; a l'hivern perd la fulla i deixa passar el sol. El saüquer és una planta miraculosa; serveix per a tot, i per això en totes les cases de pagès se n'ha plantat sempre per tenir-lo a mà: per combatre el dolor, els refredats, la grip, el mareig, el mal de cap, les diarrees, el mal de ventre, les tatxes, per desinfectar ferides, com a insecticida i, sobretot, per als ulls, perquè és un col·lutori de primera. A casa, gairebé només n'usàvem les flors: per fer-ne crespells, per fer-ne aigües per als ulls i per als dies d'anyocament, i per posar-les a la ratafia, ja que és un dels grans ingredients aromàtics d'aquesta poció. A mi m'agradava fer-ne petadores i prou. La petadora, la usàvem per fer punteria i, alguna vegada, per barallar-nos. Era una eina temporal, supeditada totalment als lledons verds. Es tallava un tros de branca d'un pam i se'n buidava el moll amb un bastó que hi encaixés perfectament bé, de quasi un centímetre de diàmetre, com el dels lledons. Posàvem un lledó a la punta del canó i carregàvem l'altre, amb un altre lledó. Premíem el bastó a poc a poc i amb suavitat, per comprimir l'aire. Apuntàvem, i amb la mà fèiem un cop sec. Quatre fregues amb esperit de flor de saüquer adobaven la coïssor de les cuixes.

Del saüc, se'n fa un vi, xarops, gelees, melmelades i pastissos, però res com les flors arrebossades amb una truita de farina. Qui hi posi un vi blanc floral, desitjarà que mai no s'acabi la primavera.

Sabuquer

És el Sambucus nigra, l'arbret o arbust caducifoli, amb les flors blanques aromàtiques, els fruits negres, les fulles fètides, una medul·la blanca a les branques i l'escorça grisa, clivellada i amb protuberàncies. És de la família de les caprifoliàcies, com el marfull (Viburnum tinus), el tortellatge (Viburnum lantana) i la bola de neu o aliguer (Viburnum opulus). I també com el xuclamel, arbust del gènere Lonicera d'olor agradable, o el lligabosc, la liana també del gènere Lonicera i també amb flors de flaire agradable.

Évol

El sabuc, saüc, saüquer o sabuquer té una retirada amb l'évol (Sambucus ebulus), una planta herbàcia i molt més fètida, també anomenada saüquer bord. Es podria confondre amb el saüc vermell (Sambucus racemosa), que té les baies vermelles en comptes de negres, les flors esgrogueïdes i la medul·la bruna groguenca, i es troba a la muntanya mitjana i alta. Amb aquestes dues espècies convé vigilar, per la seva toxicitat.