Alguna raó hi deu haver perquè un enginyer tècnic industrial que fa de polític conegui un trastorn del comportament que un psicòleg que fa d'escriptor desconeix. El conseller d'Interior, Joan Saura, va sorprendre el públic i l'autor del llibre en la presentació de l'última novel·la d'Andreu Martín, La nit que Wendy va aprendre a volar, dijous passat a la llibreria Negra y Criminal.

L'editorial Bromera i Paco Camarasa, amo de l'establiment de la Barceloneta esdevingut lloc de culte per als afeccionats a la novel·la policíaca, havien convidat el màxim responsable polític dels Mossos d'Esquadra perquè és client de la casa –des de molt abans que les voltes que dóna el tripartit el col·loquessin on és– i perquè el relat està protagonitzat per una agent de la policia de la Generalitat. En aquests casos sempre queda el dubte de si l'estrella convidada, que contribueix a l'acte principalment amb el seu nom, hi arribarà amb els deures fets: si haurà llegit el llibre. Saura no tan sols l'havia llegit sinó que hi havia pensat, i es va presentar amb una interpretació pròpia sobre el nom del personatge que dóna títol a l'obra.

La protagonista, una patrullera de Sarrià-Sant Gervasi, arrisca la seva vida ficant-se més a fons del que li tocaria en la investigació d'un crim, i ho fa per protegir una nena que acaba de conèixer. La seva empenta ridiculitza el seu ambiciós, poc eficient i somiatruites company de patrulla i excompany de llit: una mena de Peter Pan que necessita a prop seu algú amb la síndrome de Wendy, una d'aquelles persones que es desfà per tenir cura dels que l'envolten i per alliberar-los de totes les responsabilitats.

Després de sentir la intervenció del conseller, Andreu Martín, en un impulsiu exercici d'honestedat, va haver de corregir Saura: «No, si li vaig posar Wendy perquè en un moment clau de la història [no en donarem més detalls] el personatge vola. Al principi s'havia de dir Joana, li vaig canviar el nom a última hora, i juro que mai de la vida havia sentit parlar de la síndrome de Wendy!»

Minuts després, entre signatura i signatura, el novel·lista confessava que volia consultar el cas amb el savi Google, que seria el primer que faria quan arribés a casa. A l'altre extrem del local, el conseller mig es disculpava per la boutade. «Realment creia que el títol era més elaborat», s'excusava en petit comitè mentre una safata de canapès li passava pel darrere.

LA REALITAT NO SUPERA LA FICCIÓ
Voluntàriament o involuntàriament, havent-se documentat abans amb el Google o no –efectivament, s'hi troba molta informació sobre un trastorn molt menys popular que el complex de Peter Pan–, el conseller havia aconseguit esgarrapar un dels moments de glòria que tant valoren els polítics de l'era de les enquestes de popularitat. A més, per acabar-se de lluir, entre el públic que omplia de gom a gom la llibreria hi havia l'actual màxim comandament dels Mossos, el comissari Josep Milán, i el cap de la comissaria del districte de Ciutat Vella, l'intendent Antoni Antolín: de moment, cap Wendy tan amunt en la cúpula del cos, és clar.

Mentre esperem alguna simpàtica entrevista electoral a Imma Mayol per esbrinar per què Joan Saura sap què és el complex de Wendy, el lector pot aprofitar l'estona per llegir la novel·la d'Andreu Martín, un dels autors que malden per mantenir amb vida la novel·la negra catalana. A La nit que Wendy va aprendre a volar, 162 planes de lectura rapidíssima i trepidant, no només la protagonista és una dona: tota la història avança empesa per potents personatges femenins.

Una impertorbable dona de classe alta de Barcelona a la qual acaben de matar el marit, una nena de classe baixa fillastra d'un pispa de segona fila, l'agent Wendy Aguilar –filla d'una parella massa fascinada pel conte de Peter Pan– i una majestuosa inspectora d'homicidis marquen el ritme que els homes del relat segueixen com poden, fent de titelles que no mereixen ser cap altra cosa. La realitat, de moment, no supera la ficció: tot i que les dones ja són un 20% als Mossos d'Esquadra, són molt poques les que ocupen llocs de responsabilitat, i no dirigeixen investigacions criminals. Però si els novel·listes ja s'ho imaginen i els lectors s'ho creuen, pot ser que la realitat aviat atrapi la ficció. Aleshores el conseller tindrà moltes Wendy al seu voltant.