L'embranzida que experimentava el turisme a la Costa Brava va ser el motiu principal de l'empresariat gironí per reclamar de manera insistent la construcció de l'aeroport, i així facilitar l'entrada dels estrangers que volien venir a l'estiu. Per aconseguir-ho, entre els empresaris i els ajuntaments van pagar un 35% de l'obra, que es va fer sobre uns terrenys cedits per la Diputació. Els primers anys de funcionament els van donar la raó. A principi dels 70 es va superar el milió de viatgers anuals, i els vols xàrter inundaven de tal manera les instal·lacions que ràpidament es va haver d'ampliar les pistes i construir una nova terminal, que va començar a funcionar encara no deu anys després de la inauguració. Entre el 1967 i el 1973, el moviment d'avions va passar de 1.408 a 12.218 a l'any, amb unes sinergies que només eren positives.

A partir de llavors, però, va començar un declivi progressiu. El centralisme del Prat, el descens del turisme i una mala gestió són algunes de les causes que expliquen que durant gairebé trenta anys les instal·lacions rebessin només vols xàrter a l'estiu i que fracassessin tots els intents de vols regulars o de reactivació que es proposaven.

Salons com ara el Cosmo'86 –destinat a l'aeronàutica, que es va repetir el 1988– o la fira de l'avió usat –celebrada per primera vegada el 1984– semblaven l'única manera de portar gent, fins al punt que el 1990 la Patronal i la Cambra de Comerç van demanar que es privatitzés l'aeroport. Esdeveniments com ara els Jocs Olímpics eren salvavides puntuals, i només l'arribada de Ryanair –amb la seva política d'abaratir costos utilitzant aeroports secundaris– va suposar una veritable empenta per a l'aeroport, que es va consolidar com el segon aeroport de Catalunya, i que, com als anys 70, sembla que es torna a quedar petit.