Antoni Mateu va tornar a agafar impuls fa sis anys, després de set sense escriure, i li van sortir prop de 600 poemes, que ara està publicant de manera progressiva amb el títol global de La gran mentida, és a dir, la vida. Mateu va ser component de Sàpigues i Entenguis Produccions (SIEP), col·lectiu que als anys 80 va remoure el panorama artístic i literari local i foraster. En aquests moments és membre «gairebé ocult» de l'associació Comissariat, que promouen Francesc Vidal i Montserrat Cortadellas (enfeinats ara en la creació d'un centre de les arts visuals a les mines de Bellmunt de Priorat). També va col·laborar en diversos mitjans (Fenici, Negre+Terra, Metrònom, Revista del Centre de Lectura o Transversal) amb ressenyes, articles i tota mena d'escrits. Antoni Mateu, nascut a Tarragona l'any 1963 i veí de Reus des de fa temps, va estar doncs molts anys quasi sense fer cap poema, fet que sembla que no l'amoïnava gaire, fins que va tornar a agafar la corda d'escriure de la manera com fa ell: instintivament, compulsivament i obsessivament. Em passa un esquema perquè sàpiga, i sobretot entengui, com ha pensat la publicació de la ingent La gran mentida i jo, davant l'allau, em limitaré a parlar de les tres publicacions que va presentar el 28 de desembre en un vernissatge que va convocar al xalet Serra de Reus: La força de la fe, que li ha editat Emboscall, una petita i valenta editorial de Vic i que, per tant, es ven a les llibreries; Pedaç, que ell ha imprès en paper de Nepal i del qual ha fet cinquanta exemplars; i Subnormal, imprès en paper vermell i una carpeta translúcida, i també amb tiratge limitadíssim, tiratge d'autor. Li pregunto, a aquest poeta «sicalíptic, cínic i estoic», de què parla en els seus poemes i em diu: del que s'acostuma a parlar sempre en la poesia i en la literatura, és a dir, de l'amor, del sexe, del pas del temps... «Treballo amb imatges i records. És un material que puc manipular per fotre un cop de martell». Mateu és partidari d'això, de remoure alguna cosa en ell mateix i en els altres. Ho va explicar molt millor l'escriptor Magí Sunyer en la presentació dels llibres que li va fer al vernissatge, on va dir que en la producció de Mateu «la ràbia i el sarcasme impacten més definitivament en el fetge de l'adversari». També Sunyer va puntualitzar que això que diu Mateu, que escriu a raig i espontàniament, és una mica mentida (com la vida, recordi el lector) perquè aquest poeta «no és un naïf que espera que li caigui una poma al cap per deduir la llei de la gravetat, sinó que és un lector, un melòman, un espectador; essencial està, com de vegades afectuosament es diu, podrit de cultura». Mateu em fa una relació de les seves obres i autors predilectes d'arts diverses, que em demostra que sí, que és un podrit de cultura, perquè alguns dels citats els conec, d'altres em sonen i de la resta, no en tinc ni idea: Bukowski, Roger Wolfe, Haruki Murakami, Leopoldo M. Panero, El test de Rorschach de Xavier Lloveras, Miguel Ángel Martín, David Cronenberg (sobretot Crash), Otomo Yoshihide, El inquilino de Javier Cercas, Carlos Berlanga, Hierro 3 de Kim Kiduk, Pablo Neruda i Veinte poemas..., Brian Wilson, Osamu Tezuka (i tot el que comporta), Robert Fripp, Los Soprano, Genesis P-Orridge, Pulp Fiction, Nadie sabe d'Hirokazu Koreeda, Autechre, Charles Burns, Takeshi Kitano, En la ciutat blanca d'Alain Tanner... «i això no s'acaba mai».

Pregunto a Mateu com va anar el vernissatge i em respon que va quedar parat pel «respecte i el silenci» amb què el públic va acollir la lectura d'alguns dels poemes i de les accions de Jordi Valls, de Vagina Dentata Organ (no preguntin), que va crear in situ l'escultura Creu per subnormal. Potser es pensava, el Mateu, que la gent s'escandalitzaria o li tiraria ous al cap. Però la gent educada no fa escarafalls. Segons Sunyer, Mateu té «una confiança absolutament injustificada en la humanitat». Vés a saber si per això ha escrit De vegades un no pot desfer-se d'una bomba, un recull de poemes sobre cadascuna de les víctimes de l'atemptat de l'11-M a Madrid. Confiança en la humanitat malgrat que cregui en la gran mentida.