La Fundació Ernest Lluch i el Consorci de la Universitat Menéndez Pelayo que porta el seu nom (CUIMPB) acaben de publicar un llibre que no és per llegir sinó per consultar, per donar peu a la recerca i per admirar-se'n. Es titula Bibliografia d'Ernest Lluch i Martín i conté la referència de tots els llibres i articles que va publicar el polític, economista, historiador, científic, universitari, musicòleg i especialista en el segle XVIII, en el País Basc i en futbol que ara farà sis anys va morir assassinat per ETA. Dotzenes de llibres en solitari o en col·laboració. Centenars d'articles repartits entre Serra d'Or, La Vanguardia, Tele/Expres, El Punt, Presència, L'Avenç, Promos, Diario Vasco, Egunkaria i en molts altres diaris i revistes nacionals i estrangers. El conseller, historiador, exalcalde i company polític de Lluch, Joaquim Nadal, va presentar el volum ahir a Barcelona acompanyat de Lluís Maria de Puig, vicepresident de la Fundació Ernest Lluch i de representants del CUIMPB. S'hi esperava Fabian Estapé, antic professor de Lluch i president de la Fundació, però no està gaire bo i no es va poder traslladar des de Lleó, on ara viu.

Ateses les prestacions intel·lectuals d'Ernest Lluch, s'entendrà que els llibres i articles referenciats parlin de molts sabers i ciències. Per aquest motiu Nadal va poder dir que la Bibliografia conté «tot Lluch». Potser hi falten, va matisar De Puig, alguns escrits repartits en papers esparsos i alguns de no signats per l'autor, però, sigui com sigui, «hi ha tot Lluch» en el sentit que hi ha totes les branques del saber que va abordar aquell gran erudit i curiós.

Ernest Lluch va ser un gran divagador. Joaquim Nadal va fer servir una altra paraula, va dir que «voleiava». Un article de Lluch en un diari es pot titular per exemple «La nova economia» i pot parlar de Mozart, d'un gol de Johan Cruyff, de Josep Pla o dels volcans de la Garrotxa. «Voleiava», diu Joaquim Nadal, però tot acabava lligant. Potser no ens n'hem adonat prou de tan a prop com els hem tingut i de tant com els hem escoltat, però Catalunya ha donat en els últims anys personatges que han estat grans divagadors o «voleiadors». Jordi Pujol, Pasqual Maragall, el mateix Fabià Estapé són gent que quan fa un discurs o escriu un paper s'embranquen i van d'una cosa a l'altra i aconsegueixen que al final tot lligui després d'haver circulat per Prat de la Riba, Jacint Verdaguer, Torres Garcia, aquell català de Calaf que es va inventar la pesseta i el mateix rector de Vallfogona. Els polítics ara en oferta són més unidimensionals, més d'especialitat. Gestionaran millor, però ens faran els anys i els dies més ensopits.