dissabte, 3 de juny de 2006
> El noi en la seva bicicleta
JOSEP VICENTE.
Un home jove de pell negra passa per la carretera d’aquí davant… Va en bici. La bicicleta només té el que no pot deixar de tenir: el quadre, el manillar amb la tija que fa forquilla, les dues rodes, el selló ressec, el plat amb els pedals, el pinyó, la cadena. I prou. El jove pot ser gambià, senegalès, de Mali; i la bicicleta és de segona mà perquè el noi deu haver arribat fa poc. Amb el temps, podrà comprar alguna cosa que tingui un motor, però ara com ara és sol amb la seva bicicleta. Mentre passa em fixo en el ritme de tot ell, en la cadència del seu pedalejar, inclinant lleugerament el tors a cada cop de pedal. Em sembla que en el seu córrer hi ha una lentitud, potser vestigi d’una paciència ancestral de la qual tota la seva pell negra és com el tatuatge. En el seu esforç damunt la bici, es mou amb una simple facilitat que és diferent però evoca l’harmonia dels bells antílops de la sabana. Tant de bo tingui molta sort el jove africà, que potser és de Mali, allà on viu Miquel Barceló, el mallorquí que hi pinta... Més tard, per la mateixa carretera passen sis grosses motos, exagerades, aparatoses, segurament teatrals. Cada moto la cavalca un ser doble, home-dona –ella més petita, arrapada a l’esquena del mascle–, vestits de cuiro negre com estranys extraterrestres. Els motors tronen potència i em quedo en la seguretat que el futur és més la silenciosa levitat del subsaharià i la seva bicicleta que la tronadora pesantor de les fúnebres i cromades Kawasakis.
|
