El dia 27, la senyora Margarita va portar l’euga a Parets d’Empordà perquè en Rafel i la Sophie la cuidessin al Range del Terraprim de Can Ferran. Feia massa temps que vivia endreçada en un box de Sant Cugat i li convenia una mica d’aire fresc. En Rafel la va menar fins al prat i allà la va alliberar en un tancat immens amb tres cavalls més. L’endemà ja era divendres i la senyora Margarita va trucar per saber com estava la Golfa. En Rafel li va comunicar que estava bé i, després d’una conversa amable, es van dir adéu.

L’euga es va despertar dissabte i campava tranquil·la sobre l’herba fins que va sentir el tractor d’un pagès que va passar massa a prop. Es va espantar, va trencar el filat del camp i va fugir travessant la carretera al galop fins als boscos que van a Orfes. Aquell dissabte, la senyora Margarita va tornar a trucar, però a Can Ferran no van saber què dir-li. En Rafel va ensellar els cavalls, va deixar anar els gossos i va fer cap a buscar-la. Pels volts de les quatre de la tarda la van veure a mig camí de Sant Baldiri. Ella també els va veure, va girar el cap i va desaparèixer en l’espessor del bosc. Les petjades sobre la terra seca van conduir en Rafel i la Sophie fins a Sant Baldiri. Allà, com si s’hagués fos, van perdre el rastre de l’animal. Però la batuda va continuar, a les palpentes, l’endemà i el dilluns, el dimarts i tota la setmana, fins al diumenge següent. I la Golfa no era enlloc. No se sentia ni un renill, ni un repic de peülles; no hi havia ni un bri de pèl, ni una tifa, ni res de res.

La novetat es va anar escampant de poble en poble, de masia en masia, de prat en prat. N’hi havia que deien que l’havien vist a prop de Bàscara, saltant en un prat a tocar d’un camí. D’altres pensaven que amb aquell nom era normal que l’euga marxés. I a Fontcoberta van avisar que hi havia un exemplar blanc que pasturava sense amo. Però no era l’euga de la senyora Margarita.

De mica en mica la gent va anar bombejant paraules als bars, als carrers i als mercats. Fins que un dia, a Orriols, algú va dir que els Mossos d’Esquadra havien trobat l’animal en un bosc. Es veu que la bèstia estava esquarterada. L’havien rostit i se l’havien menjat, segurament una banda de lladres que corrien de nit, els mateixos, potser, que s’havien cruspit un xai i un pollastre del corral d’en Juan de Bàscara mesos enrere. Parlaven que la policia havia descobert l’amagatall pel fum de les brases en una clariana del bosc. Uns altres deien que havien vist el fum a la muntanya, però la muntanya més a prop devia ser Rocacorba, 40 quilòmetres al sud-oest, una distància potser massa exi gent per a l’ull humà. Fos com fos, ningú no sabia on havien trobat les restes i ningú no les havia vist, però deien que quan la policia va dir a Can Ferran que l’euga era morta, la noia va plorar desconsoladament.

Fins ara, a Can Ferran, la policia no hi ha hagut d’anar a fer res. I en Rafael i la Sophie no s’acabaven de creure que l’euga hagués servit per fer una costellada. Però van preguntar als gitanos del mercat del bestiar de Bàscara si en sabien alguna cosa. No en sabien res i si aquella gent ho desconeixia feia de mal dir que l’haguessin robat. Podia ser que algú hagués vist la Golfa i se l’hagués quedat pensant que la podria vendre per escorxar-la. Però quin carnisser compraria una carn que no tenia cap registre sanitari? I si era tan espantadissa com semblava, com l’havien pogut enllaçar? I si la van enllaçar perquè en volien fer un tiberi, com carai l’havien cuit sense deixar-la reposar? El fuster d’Orriols, en canvi, s’estimava més pensar que havia passat com fa uns anys, quan un altre cavall, o un poni, tampoc no està clar, es va perdre a Galliners, o a Vilademuls, la boira persisteix aquí també, i va aparèixer establert a Orfes, pasturant al costat del riu. Seria un bon final per a la Golfa, de la senyora Margarita.