diumenge, 1 de maig de 2005
> Catòlics agnòstics
Capellà i escriptor
tribuna
JAUME REIXACH..
Em fa l'efecte que la majoria de la gent se sent culturalment catòlica però es declara agnòstica, i se'm fa estrany que els nostres bisbes, tan sensibles al tema del divorci familiar, no manifestin la seva preocupació per aquest divorci de la fe catòlica
+ La mort del papa i l'elecció del nou han fet congregar multitud de feligresos en un món ple d'agnòstics.
|
Francesc-Marc Álvaro, excel·lent comentarista de l'actualitat política, declarava no fa gaire a Catalunya Ràdio (concretament, en l'espai dedicat a la tertúlia, dins al programa d'Antoni Bassas) que ell es considerava «culturalment catòlic» però que en realitat era agnòstic. En Francesc-Marc va fer aquesta declaració de principis sense posar-hi èmfasi, com una resposta de tràmit a una pregunta d'un altre tertulià, Baltasar Porcel, que de passada direm que també es considera agnòstic. L'anècdota no tindria més rellevància si no fos que els altres dos tertulians, la Júlia Otero (que hi participava des de Madrid) i Joan F. Mira (present a l'estudi) també es consideren agnòstics. Res de nou. El cas de Joan F. Mira potser és més curiós, perquè el seu agnosticisme no li ha impedit de lliurar-nos una magnífica traducció dels Evangelis, directament del grec, ni d'implicar-se personalment (i de manera entusiasta) en la presentació del llibre d'Armand Puig Jesús, un perfil biogràfic. Una presentació que va tenir lloc a l'aula magna del Seminari, en un acte solemne en què també prengueren part el bisbe Joan Carrera i l'expresident Jordi Pujol, que mai no ha amagat la seva fe cristiana i la seva pertinença a l'Església catòlica. Això vol dir que som un país civilitzat. I que la fe i l'agnosticisme -dels uns i dels altres- poden anar perfectament de bracet. Ningú s'ha d'amagar (i molt menys avergonyir) de res. I això és perfecte. Però jo em pregunto quantes persones hi deu haver (en el món de la cultura en general i dels mitjans en particular) que es troben en la mateixa situació: Persones que, com en Francesc-Marc Álvaro, es consideren «culturalment catòliques» però que es declaren obertament «agnòstiques». Em fa la impressió que són una immensa majoria. I se'm fa estrany que els nostres bisbes, tan sensibles al tema del divorci familiar, no manifestin la seva preocupació per aquest divorci de la fe catòlica que manifesten els agnòstics. No els preocupa, aquest desafecte per l'Església? A mi em preocupa. Val a dir que en les tertúlies en les quals tinc la sort de participar, mai no m'hi he sentit incòmode (en la meva condició de capellà), però sí que moltes vegades he experimentat la solitud del corredor de fons. M'he sentit com una rara avis. Com si fos l'ambaixador d'una institució anacrònica.
Sovint em fa la impressió que algunes de les notícies que han despertat la meva atenció, justament perquè fan referència a l'Església, no han merescut -d'entrada- l'interès dels meus companys de tertúlia. Això no vol dir que no en pugui parlar (ningú no m'ho impedeix), però em fa l'efecte d'estar-les introduint amb calçador. Vull dir que si jo no en parlés, probablement ningú no en parlaria. No pas per animadversió contra l'Església, sinó per simple indiferència. Potser perquè tot el que ve de l'Església, sobretot en els últims anys, resulta d'allò més previsible. Déja vu (coses sabudes). Tant si és el Papa, el protagonista de la notícia, com si és la Conferència Episcopal. No val la pena d'entretenir-s'hi gaire. Tot i així, les tertúlies radiofòniques -sobretot a Catalunya Ràdio- són sempre respectuoses amb el Papa i la jerarquia. Encara que els tertulians siguin, com he dit abans, majoritàriament agnòstics. No puc dir el mateix de la televisió, on el tractament de les notícies que provenen de l'Església és molt diferent. La televisió és més tendenciosa. Sovint busca la confrontació. No pas la confrontació serena, com seria d'esperar, sinó crispada. Una confrontació que garanteixi el xou. La fórmula és senzilla. S'apleguen unes quantes persones (sovint, més de les necessàries) de procedència ben diversa i d'ideologies divergents. Persones que, a més a més (per fer-ho més recargolat), no es coneixen de res. I disposen d'un temps molt limitat. El resultat -no cal ni dir-ho- sol ser un guirigall de mil dimonis.
Un exemple. No fa gaire, vaig ser convidat al programa de Josep Cuní per prendre part en un minidebat sobre El codi Da Vinci, el famós best seller de l'escriptor Dan Brown. El motiu del debat eren unes declaracions del cardenal de Gènova, aparegudes a El Periódico, en les quals proposava una mena de boicot catòlic a la novel·la (en bona hora!) per la seva manifesta heterodòxia. Doncs bé: en principi, els participants en el debat havíem de ser quatre (és el que em varen dir), però en realitat vàrem ser vuit. Vuit persones per parlar, a penes mitja hora, sobre la controvertida novel·la i les declaracions no menys controvertides, del cardenal. Sobren els comentaris, però en faré un (només un): dos dels participants -concretament, dues dones- no havien llegit la novel·la. Tanmateix, això no va ser obstacle perquè opinessin com el primer, com si l'haguessin llegit. De bojos.
Amb un panorama així, no m'estranya que l'Església desconfiï dels mitjans. Però al mateix temps és una pena que no doni la cara. Haurem de continuar confiant que els tertulians «culturalment catòlics» es vulguin fer ressò de l'Església, malgrat el seu confessat agnosticisme.
|
)
