dilluns, 17 de novembre de 2003
>
Inspiració electoral
Escriptora
la crònica
EVA SANTANA.
.
«Per què tot em porta al tema de les eleccions? Em sento intimidada, bombardejada, potser? És que no vull parlar de les eleccions, els veig a totes hores...»
+
Els candidats dels cinc principals partits polítics, en el debat de TV3. «Em preocupa, de veritat, no ser capaç de creure-me'ls una mica», diu l'autora.
Foto:
EFE
|
Avui divendres no hi ha inspiració. La inspiració no té horari, ni cita, ni res. No es programa.
Allò de les muses, res de res, no funciona. O almenys jo no he estat agraciada amb la ganga d'una musa trompetera, o d'un muso, ja que ens hi posem.
M'agradaria jeure al sofà i que el meu muso em visités i em digués: «Eva, avui he pensat que et sortiria un article rodó si parlessis de la cabra africana, jo te'n dono els detalls...» Però és que no funciona així. Normalment, durant la setmana, llegeixes alguna cosa que et crida l'atenció o te'n passa alguna que et fa reflexionar sobre la teva fràgil existència, però hi ha setmanes, noi, hi ha setmanes que no hi ha manera que et passi res -o almenys res que puguis explicar en un diari-. I aquesta és una d'elles. Jo prou que m'he esforçat a escoltar les notícies, a informar-me del que hi ha pel món, però l'única cosa que veia quan mirava els diaris o la tele era la carota de cinc tipus que m'intenten convèncer què haig de fer diumenge. Primer he pensat, calla, podria escriure sobre les eleccions, sobre mentides, il·lusions frustrades, demagògia i joc del telèfon -no sé si m'enteneu, el joc aquell que un diu una paraula a cau d'orella al del costat i aquest al del seu costat i així successivament, de manera que la paraula es va deformant i transformant i allà on un havia dit «pessigolla», l'altre hi entén «cul d'olla». Després, meditant-ho bé, he intentat esbrinar què podia aportar jo de nou a un tema tractat, trepitjat, trillat i mastegat com el tema de les eleccions i he arribat a la conclusió que és millor deixar-lo reposar.
Passejaré una mica per Badalona, m'he dit avui, potser trobaré algú que m'explicarà alguna història interessant. I això és el que he fet, me n'he anat a passejar pel carrer de Mar, a veure qui trobava, a qui podia arrencar, sense que se n'adonés, un trosset d'alguna cosa que em donés tema. Al Xeflis, asseguda a la barra exhaurint el meu pressupost diari en cafès, un
a senyora explicava a la seva companya de barra que demà no serà per casa perquè celebren els 50 anys de casats dels seus pares. Estava molt contenta, però deia que quan aquesta generació es mori, ja ningú, mai més, celebrarà les noces d'or, «ara la gent no aguanta tant». La dona seguia: «Abans la gent era feliç amb un tros de pa sec i ara aspiren a tantes coses que no estan disposats a aguantar segons què.» No ho sé, és un tema bonic, però he pensat que era millor guardar-lo pel 23 d'abril, un tema tan profund com l'amor. De cop, la dona del seu costat, que estava d'acord amb tot el que li deia l'amiga, ha començat a fer una sèrie d'associacions mentals d'aquelles tan llargues: «Precisament avui vaig a veure una amiga que s'ha separat i el seu marit, saps qui? Sí, dona, aquell que té una granja de porcs que, per cert, aquesta nit n'han matat 3.500, només en una nit, t'imagines? Han d'agafar ajudants i tot, quan n'han de matar tants», i s'ha posat a parlar de la demanda i el preu de la carn de porc, de l'euro. Potser aquest és un bon tema, el cost de la vida i tot això de la matança dels porcs; he pensat que fins i tot ho podia lligar amb el tema de les eleccions. Per què tot em porta al tema de les eleccions? Em sento intimidada, bombardejada, potser? És que no vull parlar de les eleccions, els veig a totes hores, els trobo al metro, a l'autobús, em miren i em supliquen, poso la tele per veure la meva sèrie preferida i... patapam, altra vegada en Piqué mirant-me d'aquella manera amb els seus ulls magnètics que no em deixen dormir a la nit; en Carod, que quan el veig només puc pensar en una foto de la meva cosina quan era petita, la Marta, perquè tenen la mateixa barbeta; en Maragall, que me l'han repentinat en aquesta foto -no tant com en Piqué, és clar- ; en Mas, què us en puc dir, el Toni Albà ho feia millor que ell mateix. En Saura té una manera estranya de fer les ges. Per què no puc ser seriosa quan els veig i escriure un article sobre les eleccions? Almenys tindria tema! Ho sento, no puc, quan els escolto -perquè no tinc més remei que fer-ho- és com si veiés els del Guiñol del Canal +, deu ser una síndrome, una malaltia meva que em fa distorsionar les coses i em preocupa, de veritat, no ser capaç de creure-me'ls una mica.
Seguiré passejant, però sense mirar amunt ni als costats, no sigui que em topi amb alguna banderola electoral, a veure si aconsegueixo trobar un tema per avui, perquè a hores d'ara, ja em començo a preocupar.
|
)
