dilluns, 13 d'octubre de 2003
>
Com els crancs
Escriptora
la crònica
EVA SANTANA.
.
Les modes evolucionen i cada cop són més àmplies, tot i que sempre hi ha algú que troba que els altres han d'anar vestits d'una manera «decent»
+
Una noia amb minifaldilla desfila a Montigalà en un acte de Prontomoda a principis de setembre. «Per què és menys decent ensenyar un tros de panxa que un tros de pit pelut amb la medalleta de Sant Cristòfor?», es pregunta l'autora.
Foto:
Ll. SERRAT
|
Com els crancs, igual, igual. Anem enrere igual que els crancs.
Una vegada, la meva tia em va explicar que quan era joveneta, cap allà a finals dels anys quaranta, no la deixaven anar amb vestits sense mànigues. En aquells moments em va semblar al·lucinant, i m'ho continua semblant. Per sort, pensava jo, les coses van evolucionant i la gent ja no es fixa tant en el que portes o deixes de portar. El fet d'ensenyar un tros de braç, un tros de colze, de turmell o de cuixa ja no és un tema del qual es parli, almenys entre gent corrent. Sempre hi ha algú que troba que els altres han d'anar vestits d'una manera determinada, «decent», si aquesta és una paraula que existeixi i tingui un sentit real, però actualment, pensava jo, en general, tothom té llibertat d'anar vestit com vulgui sense que sigui un tema nacional. Les modes evolucionen i cada vegada són més àmplies, menys concretes. Si surts al carrer en un dia com avui, un dia laborable, d'una temperatura mitja, ni fred ni calor, a una hora en què la gent va o ve de treballar, de l'escola o del mercat, pots veure tota mena de vestimentes més o menys originals, més o menys comercials, més o menys atrevides, potes d'elefant -herència dels seixanta-, malles -herència dels vuitanta- o xandalls adidas amb noms d'equips estrangers -un look indiscutiblement dels setanta-. Hi ha gent que du els pantalons trencats per sota el cul o pel genoll, una moda que feia furor a principis dels noranta, i sabates de taló en punxa d'aquelles que tot just tapen els dits del peu, com les que veig a les fotografies de la meva iaia dels anys de la picor. En fi, jo em sentia tranquil·líssima perquè veia que la gent anava fent, que tothom se sentia lliure de vestir com volgués i que cada vegada les modes són coses més subjectives, més eclèctiques i més personals. Evidentment, si mirem els aparadors de les botigues del carrer de Mar trobem el mateix estil a tot arreu: aquesta mena de revisió dels 80, de quan la Madonna busca
va la Susan desesperadament. Però hi ha molt poca gent que vesteixi només de Madonna. Et compres una faldilla o unes mitges de reixeta com les que es veuen a l'aparador i després t'ho combines amb el que més t'agradi, els arxifamosos texans de tota la vida o l'abric que vas heretar de l'avi i que et va unes quantes talles gran. Tant és, ningú s'hi fixa.
O això és el que jo em pensava. I és que no havia comptat amb la moralitat subjacent, aquella que apareix quan menys te l'esperes però que sempre està a punt per saltar i esgarrapar-te. I és que sembla que et deixin fer però quan rasques un pèl i toques la fibra d'allò que és «decent» i del que no ho és, ai, mare, aleshores la llibertat s'acaba ben de pressa.
Ja fa temps que les noies ensenyem el melic, que duem els pantalons baixos de cintura i que no ens molesta ensenyar la tira dels sostens. I no sé per què, ara de cop, això d'ensenyar el melic ha generat un debat acaloradíssim en algunes escoles, que s'estan plantejant de tornar a posar uniforme.
A la gent li agrada expressar-se i, sobretot, expressar-se quan està amb altra gent. No serveix de res expressar-te quan estàs sol a casa, si ningú no et veu. Per què molesta tant que els adolescents ensenyin un tros de roba interior? Què és el que se suposa que és tan provocador? Què motiva a algú com l'exministra socialista francesa a dir «Després ens estranya que les adolescents siguin víctimes de tocaments o violències sexuals»? Escolti, senyora exministra! Que aquests arguments els utilitzaven alguns quan va sortir la minifaldilla! No hem evolucionat una mica, des d'aleshores? Per què és menys decent ensenyar un tros de panxa que un tros de pit pelut amb la medalleta de Sant Cristòfor? Per què es considera normal ensenyar la panxa a classe de gimnàs i no a la de llengua? Deixem-nos de ximpleries! Que es preocupin per si els adolescents aprenen o no aprenen, per si llegeixen o no, per quina mena de programes miren a la televisió; i que es deixin de preocupar per si porten tanga o no porten tanga.
De moment, en un institut de França on han començat a prohibir que les noies ensenyin el melic o un tros de calça, l'única cosa que han aconseguit és tenir cinc-cents adolescents en peu de guerra que només parlen del mateix i que dediquen el s
eu temps a pensar com contrarestar les estrictes normes que els han caigut al damunt, en comptes de concentrar-se en els seus estudis, que és el més important.
|
)
