Dic: el teixit sonor de les teves llàgrimes m’eixorda

L’espai s’amplifica, s’eixampla de cada vegada més, el temps esdevé infinitament elàstic, tota mesura és abolida

De cada lletra traçada aquí aprenc amb quina rapidesa la meva vida segueix la meva ploma

Escriure és practicar la llibertat des del bressol fins a la tomba. / El pler, el pler, el pler per damunt tot!

M’abandon a les erosions íntimes, als moviments que em duen lluny de mi mateix i del petit redol d’idees conegudes

"Sense interès. Sense sorpresa. Els colors es destenyiran. Les formes s’erosionaran, s’enfadiran, es frenaran, s’enfonsaran."

És ver que els llibres vénen de la solitud, del silenci, de l’inconfessable, d’una ombra mòbil i gelosament protegida?

Don l’esquena per accedir a la regió nua de l’experiència interior en què les llàgrimes em demostren la veritat d’un mot

"Vull nuar fets petits: la picada d’una abella, el gust d’un albercoc, el color de l’aigua del safareig, l’ombra dels ullastres, una ferida als llavis d’un mossec"