Tot, en les nostres vides, és terriblement simple

Una llista incompleta de desigs, de divagacions, de problemes, de fugides, d’inicis, de capvespres i de diversitats

La frase més tendra cal que sigui escrita amb la destral

Som el somriure, l’única prova del nostre pas damunt la terra

Cal entendre que l’apocalipsi on nedam és una revelació

Cal sortir del carrusel! L’univers mut ens espera, és brutalment negligit per tots els discursos

"Es podria dir 'traucar' aquesta feina de sargir traus per trobar el bessó pelat de les coses? Escric el romanent d’una espoliació? Caldria que fes 'tabula rasa'? Desposseir és la direcció? És això el que em volia dir el somni?"

Si es considera el present des del punt de vista del record se l’anomena passat

A cada instant em sent viu, mir la pluja que rega el jardí, / i cant. / A cada instant estam a dos dits d’un miracle

Per què no volem tenir una consciència aguda i dramàtica de la irreversibilitat del temps?

Escriure, vertaderament és estimar, i estimar, vertaderament, no és gaudir, és cremar

"Així és com funcionen les coses de la vida: l’esquelet preval damunt la carn"

"Nedes per davall aigua i encara que volguessis dir quatre mots de la veritat no et seria possible"

Voldria que els meus textos fossin susceptibles de produir nous plers i noves coneixences: missatgers d'epifanies

No em suquis. No em treguis les espines. No em prenguis per un enfollit

Brod un llençol de fil amb paraules alades: tot el que és pensat i sentit no és res més que l’aparició de l’invisible

Per què ador l’inefable, l’impalpable, la tenuïtat de l’instant, aquest moment amarat d’evanescència en el centre de la temporalitat?

Em pos a perdre capes, a perdre tremps, a perdre històries: som una pelleringa dins la polseguera

M’agradaria que algú digués: aquest text m’agrada perquè està pastat de vacil·lacions

Obr la finestra i em trob un joiós pessimista

He après que totes les coses efímeres ens concerneixen eminentment a nosaltres, més efímers que res

Tot, en aquesta societat necrocapitalista, ens obliga a sofrir les idees dominants, a pintar amb els colors dominants, a moure’ns entre grans mots dominants

M’és igual si caic en recurrències, si m’ofeg en repeticions, si malson en cacofonies, si cal·ligrafii gargots, si m’embull una cosa de no-dir