Envitricollament i senzillesa es donen la llengua

No diguis als amics que els poemes són paranys que poses al bosc i que tapes de silenci

Escric amb flames la meva fosca

Hi veuré de dia amb els ulls, però en el somni hi veuré amb el cor

Em vull rentar els ulls bruts de tots els paràsits amb què ens contaminen

Per què mentre avança el rellotge cel·lular em torn més observador, contemplatiu i analític?

Et trobes a la frontera de la totalitat èpica i la teva poesia és com un diumenge al crepuscle

M’agradaria que una amenaça difusa planejàs i contaminàs el lector com un verí lent que fins i tot el fes dubtar d’allò que ha entès massa aviat

He agafat un viarany mal d’emprendre entre esbarzers esbadiats, ombres d’oliveres, estimballs de troncs i un airecel extenuat

Tota aquesta llum, no hauria de ser una llàgrima immensa?

Els trucs de la història: tots són víctimes d’un relat antic amagat, profund, estel·lar, sediciós, que mata en el moment en què és contat

Cerc aquest interior ple d’objectes vius i de persones inanimades

Els poemes són finestrals que donen a un altre univers, a unes altres percepcions, a uns sentiments altres, a les partions de l’ignot, no ho sabies?

La paraula és remembrança, i això és una forma d’embragar itineraris entre la por i l’enigma

Sent alguna cosa com una debilitat extrema, indestructible

La destrucció mental que crea la pandèmia del consum arrana qualsevol possibilitat de pensar i de sentir

Diré que vull saquejar i sacsejar aquestes onades d’estupidesa que ens amaren per totes bandes com si fossin una pandèmia a la qual ningú no vol posar adob

Cav i excav la llengua materna per trobar-hi una altra llengua: la literatura

Llegesc llibres a voler i descobresc moltes de coses de la meva vida: això podria ser una definició de la lectura?

El meu sender de la creació comença amb aquesta plana en blanc on vull arrelar mot darrere mot

Em capfic en la contemplació d’un sentiment germinatiu que em resulta familiar, que pot ser quasi insignificant, però malgrat tot és inefable

Tot, en les nostres vides, és terriblement simple

Una llista incompleta de desigs, de divagacions, de problemes, de fugides, d’inicis, de capvespres i de diversitats

La frase més tendra cal que sigui escrita amb la destral