12.11.2024 19:40
Barcelona és la matèria primera de l’escriptor Xavier Theros (1963): ha retratat la ciutat en cròniques periodístiques sobre espais i costums perduts; ha impulsat projectes de memòria històrica; ha escrit assaigs com La Sisena Flota a Barcelona (la Campana, 2010), en què explica els trenta anys que l’armada dels Estats Units va estar-se amarrada al port, o la novel·la La fada negra (Destino, 2017), premi Josep Pla, sobre un episodi poc conegut de la història de Barcelona, la Jamància. Ara publica Aquí no dorm ningú –també amb la Campana–, una novel·la situada al “barri xino” de 1933. Theros parla de la ciutat amb realisme, però també sense catastrofisme. “Barcelona sempre ha tingut una llarga tradició de gent que diu que està molt malament, al llindar del col·lapse. Jo la veig com la resta de ciutats del continent europeu. Ens estem uniformant, els negocis cada vegada són més semblants a tot arreu, però és un procés global, no és tan sols de Barcelona”, explica.
Si bé aquesta força que homogeneïtza les metròpolis occidentals no és necessàriament bona, diu Theros, tampoc no és necessàriament dolenta. Una gran part del to gairebé fúnebre amb què es debat avui sobre Barcelona prové d’una mena de nostàlgia que no és mai aconsellable, diu: “Tenim el mal costum de recordar una ciutat millor que no pas era quan teníem vint anys. Els xavals que avui tenen vint anys, segurament, quan tinguin la meva edat recordaran aquesta Barcelona com una Barcelona màgica i mítica, i diran llavors que està en decadència o que perd personalitat. Però la personalitat d’un lloc la formen els habitants que hi viuen, de manera que: quina és la personalitat de Barcelona? Fa dos mil anys que som una ciutat, imagina’t la quantitat de vegades que ha canviat.” La nostàlgia, diu, mai no s’ha de confondre amb la memòria, que sempre és pertinent de reivindicar.
Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.
Una memòria urbana selectiva
Theros critica que el relat històric de Barcelona s’ha trenat amb el biaix “d’una elit cultural a la qual ha interessat uns temes i uns altres no”. Per exemple: “El segle XIX a Catalunya ens l’han venut com el paradís de la burgesia i sempre els ha interessat la Barcelona posterior a l’Exposició de 1888. Però, és clar, la resta del segle no té res a veure amb això: hi ha epidèmies, una ciutat sobresaturada, bruta, bombardejada unes quantes vegades, una ciutat amb revoltes populars contínues. Tot això ha quedat molt més ocult que no la història de la burgesia, fins i tot en un pla literari.” Humilment, diu, mentre aprenia els racons de la ciutat que no s’havien explicat, ell va assumir la tasca de fer-los conèixer. Ho féu amb La fada negra, on explicà el desenllaç de les deu bullangues que visqué la ciutat entre 1835 i 1843, com a resultat de la imposició de l’estat liberal i de la primera guerra carlina.
La crònica oficialista ha volgut imposar “una història vicensvivesiana, la del català pactista i negociant”. A tot arreu s’esborren capítols de la pròpia història, però Barcelona sembla afectada per una tendència particular a l’oblit. “El cas de Barcelona és cridaner perquè hi ha episodis que coneix tothom i que, de tan repetits, ningú no hi pensa, i en canvi hi ha episodis totalment silenciats. No és que siguin només un tema per als historiadors, és que ni tan sols els historiadors no se n’han ocupat”, lamenta l’escriptor. Aquest oblit s’ha accentuat pel tall de la guerra del 1936 i per tràngols que molts veïns no volen tornar a remenar. Testimonis que havien viscut el pas de la Sisena Flota nord-americana per la ciutat, recorda Theros, no volien explicar-li què havien viscut perquè s’havien sentit tractats amb menyspreu durant molts anys. Així i tot, aquests darrers anys, sí que ha detectat una certa revifalla de la memòria històrica, com posen de manifest els debats oberts sobre el nomenclàtor.
Escolteu ací la resta d’episodis:
Tercera temporada
- Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
- Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
- Antònia Raya: “El Raval molesta”
- Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
- Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
- Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
- Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
Segona temporada
- Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
- Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
- Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
- Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
- Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
- Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
- Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
- Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
- Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
- Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
- Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
- Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
- Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
- Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
- Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
- Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
- Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
- Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
- Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
- Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
- Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
- Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
- Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
- Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
- Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
- Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
- Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
- Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
- Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
- Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”
Primera temporada
- Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
- Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
- Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
- Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
- Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
- Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
- Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
- Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
- Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
- Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
- Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
- Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
- Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
- Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
- Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
- Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
- Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
- Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
- Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
- Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
- Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
- Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
- Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
- Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
- Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
- Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
- Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
- Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
- Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
- Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
- “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
- Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
- “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
- Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”
