Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”

L’any passat es van allotjar a Barcelona 9,7 milions de turistes, segons dades de l’Institut d’Estatística espanyol. Segons un altre estudi de l’Institut de Recerca en Turisme, si hi afegim els qui van ser-hi de pas sense sojornar-hi, la xifra creix fins a 28 milions. “Rebre tants milions de persones en un espai relativament reduït ha de generar malestar d’una manera o d’una altra”, diu l’expert Ernest Cañada en aquest episodi de Santa Eulàlia. Cañada és geògraf del treball, investigador postdoctoral a la Universitat de les Illes Balears i membre del col·lectiu Alba Sud. A parer seu, Barcelona és a temps de contenir els efectes del turisme massificat, perquè no en té tanta dependència com Palma, per exemple. Però cal actuar-hi de seguida, i només serà possible amb un canvi de fons del model econòmic.

Segons Cañada, el gran consens sobre els beneficis del turisme es va començar a esberlar l’any 2014. “Aquell estiu es va començar a veure amb diverses manifestacions: la de la Barceloneta, la dels veïns de la Sagrada Família, la de Gràcia… llocs on hi ha diferents episodis de conflicte que conflueixen en una gran manifestació”, recorda. A partir d’aleshores, els baròmetres municipals i els sondatges mostren que una part creixent de la població identifiquen el turisme com un problema i refusen que la ciutat es continuï promovent com una gran destinació internacional. Allí neix la idea d’escampar els turistes per tota la ciutat i es promouen, per exemple, els búnquers del Carmel, i Cañada considera que aquesta política de desconcentració “trasllada els problemes” a tota la ciutat.

Com una taca d’oli, el turisme postfordista

“Les dinàmiques turístiques han canviat. El turisme d’ara no és el turisme dels anys vuitanta i noranta. Ara som en una etapa que en diem postfordista”, explica Cañada. “Postfordista” vol dir que l’experiència turística s’ha diversificat i fragmentat: “Cada cop menys el turisme és fer tots el mateix.” Els turistes valoren més les experiències úniques, l’autenticitat, immergir-se en la vida dels llocs on visiten, més que anar tots a la platja com un estol. En el cas barceloní, això s’observa en les festes majors de barris: les de Gràcia i les del Clot, per exemple, són com més va més preses per gent que hi és de pas. “Així, la lògica de la turistificació s’estén cada cop en més espais, en més moments”, i això acaba fent que, a poc a poc, tota la ciutat orbiti al voltant del turisme.

Per què no ho han frenat, els governs municipals?

Aquesta tendència s’intensifica en l’època final del mandat de Jordi Hereu, al voltant de 2010, i es dispara durant el mandat de Xavier Trias, de 2011 a 2015, quan les llicències turístiques passen de 800 a més de 9.000. Durant el primer govern d’Ada Colau, el turisme és en mans dels comuns, que miren de fer “un parèntesi en les polítiques d’expansió” amb un intent de regulació. En el segon mandat, però, de la cartera se n’encarreguen els socialistes i els comuns “decideixen no intervenir-hi especialment”. La falta d’ambició, Cañada l’atribueix en part a la timidesa política però també a “una falta de poder social, de capacitat de sostenir la mobilització que posi en qüestió aquest model de turistificació”. Les llicències turístiques, per exemple, no augmenten, però tampoc no baixen, i uns quants moviments socials critiquen que no s’ha fet prou.

Abans i després, explica, hi ha “una certa continuïtat en polítiques que van molt del braç del gremi d’hotels, del Consorci de Turisme” i d’incrementar les facilitats per al sector. Segons Cañada, la força d’aquests lobbies ha decantat molt la política municipal pel que fa al turisme. Durant la pandèmia va semblar breument que hi havia una oportunitat per a repensar el model, però hi va haver “una reactivació fortíssima, amb una pressió enorme dels sectors empresarials per a recuperar allò que no havien guanyat”. Aquesta pressió, de fet, no va consistir tan sols en la reobertura: també a aprofitar l’avinentesa per a desregular. L’expert apunta, però, que això ha estat un fenomen global.

Què vol dir “un turisme de qualitat”?

A Barcelona, com a les seves competidores –Palma, Venècia, Amsterdam, Màlaga– hi ha una crida a un suposat “turisme de qualitat”. Cañada és molt refractari a l’etiqueta, que considera eufemística: “Allò que es fa en realitat és buscar un turisme amb més poder adquisitiu, que pugui gastar més, però això no garanteix en absolut que millori la vida a la ciutat.” Tampoc no creu que si encaríssim el turisme podríem apujar el sou dels treballadors i que això aportaria més riquesa a la ciutat. “Això pot semblar de sentit comú fins que et trobes amb la realitat. L’any 2015 vaig començar a fer recerca sobre les condicions de treball de les cambreres de pis. Una m’explicava que als hotels de més luxe de Barcelona, on un hoste pagava 900 la nit, ella tenia 22 minuts per arreglar l’habitació i cobrava –abans de les pujades del salari mínim– 655 euros el mes. Que un hoste pagui més no vol dir que es redistribueixi millor. Per redistribuir millor calen polítiques públiques i organització sindical”, afirma.

La riquesa que, de moment, genera aquest model, es concentra en molt poques mans i no serveix per a crear un mercat laboral amb condicions de treball dignes. Tampoc no tenen en compte les necessitats de la població quant a lleure, d’esbarjo i accés a espais verds. “No tenim polítiques turístiques pensades per a la població de Barcelona ni de l’àrea metropolitana. Tenim polítiques de recepció per a atreure població estrangera”, lamenta. Per tot plegat, Cañada apunta que hi ha d’haver un canvi de model econòmic si no volem que el turisme engoleixi la ciutat. “Tenim marge, tenim un territori prou gran, com a àrea d’influència, que ens permetria de generar unes altres dinàmiques econòmiques –diu–, però això requereix inevitablement de reduir l’activitat turística.”

Tanmateix, en lloc d’avançar cap aquí sembla que tornen els grans esdeveniments a Barcelona. Entre l’agost i l’octubre de l’any vinent, la ciutat acollirà la Copa Amèrica de vela, i Cañada ho veu com un perill. “És un sant tornem-hi, és un gran desastre –diu–. Això ens suposa una pressió molt gran sobre l’habitatge als barris. Hi haurà un problema de competència residencial”, explica, per a tots els membres de l’organització, participants i públic que voldran estar-se a Barcelona mentre duri la competició, i que maldaran per instal·lar-se prop del port, una zona ja amb molt tensió.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”